Blog and Roll

Descripció de la hipocresia

noreply@blogger.com (sanantheone) — Tue, 15 Apr 2008 16:12:00 +0000

Em llevo a les nou. Abans de començar a fer l'esmorzar, deixo que en Cuní em desperti amb les seves frases inacabables. Parlen de la marihuana, dels seus efectes terapèutics pels malalts de càncer, entre d'altres malalties que provoquen dolors intensos als qui les pateixen. Com a medicina es pot permetre, com a oci no. S'ha de prendre en pastilles, mai fumada. Diuen. Els experts convidats són grans coneixedors de la matèria (no sé si alguna vegada s'han fumat un porro) i estan convençuts, la majoria, que aquesta herba pot servir d'ajuda en alguns casos. Tots fan els seus discursos sempre desde l'òptica del qui es creu que poseeix la veritat absoluta. Les drogues són dolentes, molt.
Marxo de casa, em poso la ràdio i començo el trajecte amb moto fins a la feina. Una de les col.laboradores del Basté ha preparat un reportatge sobre un local de Sabadell especialitzat en 'xupitos'. En tenen més de 1.000 i cada nit en serveixen prop de 500. Asseguren que la gent els prova de tota mena, que se'n poden veure més de sis una sola nit. Que l'estat amb què surten del local es, com a mínim, dubtós. L'alcohol és una droga divertida, social, permesa.

La teoria de la insostenibilitat

noreply@blogger.com (sanantheone) — Tue, 18 Mar 2008 11:48:00 +0000

L'home ha de desaparéixer de la terra. Aquesta és la única sol.lució perquè la terra segueixi girant. Quan més temps estigui la humanitat instal.lada al planeta, pitjor pel planeta. El progrés és incompatible amb l'ecologia per la senzilla raó que el món té un límit. O parem el progrés o el món s'acaba. Així que, una de dues: parem i ens instal.lem en el creixement zero, o això s'acaba. Hem de triar. El que no pot ser és seguir creixent demogràficament, industrialment, econòmicament, energèticament... i pretendre que sigui de forma sostenible. Això és impossible. Per aquesta raó, crec en l'antiecologisme. Si jo, amb els meu comportament diari, puc contribuir a allargar l'espècie humana, què no poden fer els nostres polítics? Com se'ns pot demanar que no ens banyem, que reciclem, que ens comportem ecologicament i, a la vegada, qui mana permet que es segueixi construint indiscriminadament, amb tot el que això comporta a nivell energètic, o malvaratant l'aigua amb canonades fetes malbé. Ja n'hi ha prou. Si ells no fan res, jo tampoc. N'estic fins els collons que sempre els més dèbils haguem de solucionar-ho tot. Que hi ha contaminació, tothom a 80 per hora; que la pirateria és dolenta i malèfica, cànon pels CDs pirata. Doncs no, jo em planto. Ni estalviaré aigua, ni reciclaré ni faré res que em roti. Si la terra se'ns gira en contra, millor. Serà la manera que la natura conservi la seva vida. Amb l'home és impossible. D'altra banda, una raça que és capaç d'aniquilar-se a si mateixa per una forma d'intercanvi que ella mateixa ha inventat, no mereix viure. Sap greu que les bones persones hagin de pagar els plats trencats, però ja se sap, sempre paguen justos per pecadors.

Es lo que pasa, mi grupo arrasa

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 10 Mar 2008 20:31:00 +0000

Dissabte passat vaig conèixer els Violadores del Verso. El grup va oferir aquella nit un concert a la sala Razzmatazz. Sense publicitat, només la web de la sala i la del propi grup l'anunciaven. Divuit dies abans ja s'havien esgotat totes les entrades. És la prova definitiva que el rap està agafant una embranzida que el farà, amb el temps, situar-se a nivells d'altres tipus de música més comercial. Sobretot perquè el públic massiu és adolescent i, entre aquest sector, aquesta música està guanyant adeptes a gran velocitat. De fet, mentre a la sala 1, amb una capacitat per a 2.000 persones, no hi cabia ni una agulla mentre els saragossans escupien rimes, a la sala 3 hi tocava Medina Azahara, amb el seu rock aflamencat, per a poc menys de 500. Alguna cosa passa. Modes? No ho crec, però ho veurem amb el temps.
El concert va ser brutal, però també ho va ser el fet de poder conèixer a Lírico, Hate, Rumba i Kase.O personalment. Mitjançant el Ramon, el seu representant, a qui vaig contactar telefònicament, vam estar veient les proves de so que els quatre, amb els Falsalarma barcelonins, la gran sorpresa del concert, van estar fent sobre les cinc de la tarda, unes tres hores abans del concert. L'Adri, el Sergio i jo vam abandonar la calçotada que s'estava celebrant a Birraugusta, vam agafar el cotxe i, patint per saber si ens rebrien amb simpatia o amb fredor, ens vam plantar al Razzmatazz. Allà vaig trucar el Ramon, va sortir a rebre'ns i ens va fer passar dins. Vam entrar dins una sala on estaven preparant berenar per quan acabessin de fer les proves de so. El primer contacte va ser amb Hate, que va abandonar l'escenari per agafar una cervesa de llauna de la nevera. Va creuar per davant nostre. Com que les proves s'allargaven i els Violadores no apareixien, el Ramon ens va deixar passar a la sala del concert. Primer regal. Allà vam veure com assajaven el 'Vete a casa' amb els convidats barcelonins. I allà en Sergio es va fer un parell de 'verds'. Un cop van acabar, els vam seguir cap a la zona de picnic. Allà ens els va presentar formalment el seu representant. I les sensaciones van ser inmillorables. No acostumo a idolatrar ningú, però va ser emocionant conèixer personalment algú de qui has escoltat les seves rimes desde fa tants anys. Va ser divertit fumar-se un altre 'verd' amb el Lírico, i que el Kase.O ens oferís tres cerveses. Gent normal, gent com nosaltres. Sense egos, sense aires de superioritat. Tot el contrari. No tenien perquè atendre'ns, però ho van fer. I el millor de tot va ser la normalitat total de la trobada, com si els haguessin anat a veure tres amics de Barcelona. Ens van explicar com seria el concert, algunes coses més. Tenia mil preguntes a fer, però, evidentment, no en vaig fer ni el deu per cent. És igual. La qüestió és que vam disfrutar d'una conversa amb el millor grup de rap espanyol, gent coherent amb les seves lletres. Gent allunyada dels focus gratuïts. Rapers que han crescut enganxats a un micròfon que els ha fet grans en tamany i qualitat, però no en divisme. El concert, per cert, impressionant. Potser en parlaré més endavant.

Peu de foto: Kase.O i la resta del grup fora de l'escenari, escoltant com sona la seva música desde la zona del públic.

Vivir para contarlo es la ley

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 10 Mar 2008 13:03:00 +0000

De moment, penjo la foto. Més tard, parlaré del concert i, sobretot, de la nostra trobada amb ells. Per ordre, d'esquerra a dreta, Sergio Pujante, Lírico, Adrix, Hate, Kase O i Sanantheone. Impressionant.

La connexió amb el passat

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 03 Mar 2008 12:21:00 +0000

No sóc dels que m'agrada veure runes. Ni entenc la gent que s'emociona tocant pedres que pertanyen a èpoques passades. Mai no ho he fet. M'agrada la història, pensar que, fa segles, els humans que ens precedeixen vivien de manera molt diferent a com ho fem ara, imaginar com devien vestir, menjar... Però no hi trobo res al fet de visitar l'Acròpolis. M'agrada perquè em sorprén que, fa tants anys, puguessin, amb moltes menys eines que nosaltres, aixecar construccions d'aquest tipus, però no pel fet que aquestes pedres em facin fer un viatge en el temps.
L'altre dia, però, bebent un whisky de 18 anys, crec que vaig arribar a entendre una mica el que els arqueòlegs poden sentir en descobrir plats romans. Tinc 30 anys i, en fa 18, en tenia 12. Llavors, encara ni existien els blogs com aquest. Divuit anys són molts i m'emociona el fet que, en aquell moment, estava assaborint un licor que s'havia començat a madurar quan jo, potser, em trobava a la platja jugant a fet i amagar. Va ser un viatge al passat, vaig assaborir els meus 12 anys de nou, sentint-me nen bebent una beguda d'homes. Aquesta mateixa experiència es pot tenir amb una ampolla de vi reserva o amb d'altres destilats que necessiten anys per arribar al seu punt àlgid. Potser aquell whisky em farà gaudir més intensament les pròximes visites a catedrals o ciutats romanes soterrades per la modernitat.

Un sistema aniquilador de voluntats

noreply@blogger.com (sanantheone) — Fri, 29 Feb 2008 18:28:00 +0000

El capitalisme és un sistema econòmic que premia la obtenció de diners per sobre de la obtenció de felicitat. Quan això passa, el silogisme és fàcil: diners és igual a felicitat. Perquè, en definitiva, l'home només és feliç si és feliç. Què vull dir? Que l'objectiu últim de l'home és la felicitat. Com es troba? Això ja depèn de cadascú, però, en el món en que vivim, sembla que cada vegada més aquesta felicitat és tradueix en tenir més diners. Doncs no. No anem bé. Les empreses es compren i es venen sense saber què venen, només pel fet d'ampliar els beneficis de l'empresa compradora. Si pel camí se'n van al carrer 1.000, 2.000 o 10.000 persones, res no importa. Si el màxim responsable d'una empresa no coneix els seus treballadors, ho tindrà molt fàcil per fer-los fora. Si els conegués, com a mínim, hauria de donar la cara. Aquest és el sistema en què vivim. Som gent anònima que només servim per produir. El què no importa. El que importa és que aquesta mà d'obra aconsegueixi un producte el suficientment atractiu com perquè els mateixos borregos que produeixen, comprin. Un peix que es mossega la cua. Quatre manen, quatre-cents treballen. Quatre obtenen beneficis, quatre-cents obtenen el suficient com perquè aquests beneficis segueixin existint. Però aquest sistema arribarà al seu final. Està arribant. En el moment en que el treballador ja no guanyi suficient, per l'avaricia de l'empresari, que l'ofega fins a les últimes conseqüències, i no pugui consumir, les empreses afectades tancaran, amb la conseqüent suma de més gent que no podrà consumir els productes que ells mateixos produeixen. Els empresaris no se n'adonen que donant deu euros menys als seus treballadors estan tirant pedres a la seva teulada. Si jo produeixo rodes i no guanyo suficient per comprar-me un cotxe ningú no comprarà les rodes. Aquest sistema pervers on la massa està enganyada per una falsa riquesa desapareixerà. Que ho faci aviat. Espero poder veure-ho. La norma hauria de ser que cada cap conegués tots els seus treballadors. Si no és així, això no funciona. Alguna cosa no va bé quan en aquest món hi ha gent morint-se de gana i n'hi ha d'altra que no sap en què gastar-se els diners. Si tots som persones, això és inhumà. Potser, el millor que li podria passar a aquest món és que l'ésser humà deixés d'existír. Segur que la naturalesa, com a mínim, ho agrairia.

Solitud

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 25 Feb 2008 14:38:00 +0000

"Sputnik, mi amor" (Haruki Murakami, 2002)

"¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unas de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando? Me tumbé de espaldas sobre una piedra plana, alcé la vista hacia el cielo y pensé en la multitud de satélites artificiales que debían de estar girando alrededor de la tierra. El horizonte aún estaba ribeteado de una pálida luz, pero en aquel cielo teñido de un profundo color vino empezaban a brillar ya las estrellas. Busqué en él la luz de los satélites. Pero aún había demasiada claridad para que pudieran apreciarse a simple vista. Las estrellas visibles permanecían inmóviles, cada una en su lugar, como clavadas en el cielo. Cerrés los ojos, agucé el oído y pensé en los descendientes del Sputnik que cruzaban el firmamento teniendo como único vínculo la gravedad de la tierra. Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repente se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa".

Sobren més paraules.

Doble B (Brutal Ballantine's)

noreply@blogger.com (sanantheone) — Wed, 20 Feb 2008 18:43:00 +0000

Flipeu amb aquest video que he trobat! Del 1998! Sí, encara que no ho sembli és Kase.O, però amb deu anys menys. Acollonant! Bueno, disfruteu de les rimes, de la cançó i del seu flow. Kaos en estat pur.

http://es.youtube.com/watch?v=1f3CJz1J7qg&NR=1

Només queden 17 dies!

noreply@blogger.com (sanantheone) — Wed, 20 Feb 2008 11:29:00 +0000

Ja queda menys. Bojos del rap, "soy Kase el micrófono, rimando con la 'o'" arriba el 8 de març a Razzmatazz. "Puro rap, como siempre se ha hecho, es inútil empezar la casa por el techo".

Una mostra:
http://www.youtube.com/watch?v=pZ-pF9vshp4

La puta fusió

noreply@blogger.com (sanantheone) — Fri, 15 Feb 2008 18:35:00 +0000

Em cago en la fusió. Tot és fusió. Actualment només pots triomfar a la música si fusiones. Rap amb flamenc, house amb rock, samba amb pop, la qüestió és fusionar, unir, barrejar. La qualitat no importa perquè si aconsegueixes que soni bé, ja hi tens molt guanyat. Experimentar, fer servir les lleis de la química per crear cançons que agraden a progres i modernets d'ulleres de pasta ampla. Aneu a cagar tots. Reivindico la puresa, les arrels de tots els estils, la música de qualitat sense influències de cap tipus, sonant al ritme que marquen les seves lleis, els seus propis codis. Si escolto rap, no vull que, sense avisar, una guitarra elèctrica es carregui una bona rima. Si gaudeixo del rock 'n roll, que el bateria no em dediqui un 'solo' a ritme de jazz. Vull disfrutar de l'esència, sense branques que no em deixin veure el tronc. Crear un estil està reservat a genis com Dire Straits, Beatles o Ramones. Reivindico a Bruce Springsteen, a Nirvana, fins i tot als Beach Boys. Tots ells autèntics, purs, fidels a la seva música.

Dilluns al sol... de La Masia

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 28 Jan 2008 19:09:00 +0000

Per què cullons d'una vegada no ens plantem? Com és possible que, després del que va passar a Bilbao, el Barça ens faci estar tres hores esperant que aparegui Ronaldinho a La Masia. Tan difícil és emetre un comunicat explicant que el brasiler es quedarà al gimnàs, estalviant-nos perdre el temps. Darrera la tanca que separa el Camp Nou del carrer les càmeres de televisió, amb els seus trípodes, s'aplegaven per captar les imatges de Ronaldinho sortint a fer la seva particular pretemporada. A la mateixa hora, ell devia estar rient mentre li feien el massatge. El Barça no volia molestar el crack dilluns al matí, però uns vint periodistes es molestaven durant tres hores havent d'esperar al carrer. En canvi, cap a l'hora de dinar, un comunicat a la web oficial informa que el club ha organitzat un partidet amistós perquè el 'crack' agafi la forma abans de jugar amb el Vilarreal. I som-hi, tornem a córrer cap a la Ciutat Esportiva a amagar les derrotes a Bilbao i els nou punts que ens separen de Madrid. Ronaldinho "va portar el pes del partit", però no va fer cap gol. Esperem que dijous no porti el pes, ni el seu ni el de l'equip, però ajudi a guanyar. Per acabar-ho d'adobar, si algun innocent encara no ho havia anunciat a la ràdio sense por d'equivocar-se, el club emet un nou comunicat amb l'alta del jugador. Informació en comptagotes durant tot el dia perquè la gent estigui distreta i no tingui temps d'anar criticant l'equip. Si els grans estrategues de la directiva invertissin la mateixa energia a tornar a fer l'equip campió que a amagar les misèries d'aquesta temporada, les coses potser anirien millor. Com a mínim, el nostre color de cara ha millorat avui dilluns.

La maduresa del rap

noreply@blogger.com (sanantheone) — Wed, 23 Jan 2008 18:36:00 +0000

L'afició al rap ha crescut. I això és indiscutible. Les descàrregues per internet d'aquest tipus de música són cada vegada superiors, l'últim àlbum de Violadores del Verso ha sigut el més venut durant vàries setmanes i els segells discogràfics com RAP Solo o Wahin Makinaciones -i d'altres que van apareixent- viuen cada vegada millor. A més, cada vegada més gent paga l'entrada per veure SFDK o Tote King en concert. Quina ha sigut la raó d'aquest creixement? Violadores del Verso, sense cap tipus de dubte, ha sigut una de les claus. El grup saragossà porta molts anys fent grans cançons, però Genios o Vicios y Virtudes no han tingut el públic que ha tingut Vivir para contarlo. El fet d'esperar cinc anys del seu últim disc a l'anterior també ha ajudat a fer més gran la llegenda. Però amb només un bon grup que produeixi bones cançons no n'hi ha prou per viure un 'boom' d'aquestes característiques. Crec que, a més, fan falta grups satèl.lits amb personalitat i identitat pròpia com per cidar l'atenció d'una quantitat de gent suficient com perquè la música rap tingui futur. La clau de tot plegat la tenen les noves generacions de joves que valoren com no ho han fet les generacions precedents aquest tipus de música. Sense prejudicis, amb contundència i segurs de sí mateixos, aquests joves estan portant el rap a quotes que, a l'Estat Espanyol, encara no s'havien viscut mai. Molt poca gent de 25 anys cap amunt, i molt menys de 30, escolten música rap. La majoria, ara, són adolescents que omplen concerts i sales i que, als seus MP3's, només hi tenen rimes dures i contundents. Però aquests acabaran tenint 30 anys i seguiran escoltant rap, desmentint que aquest tipus de música és exclusiva de la gent jove. Als meus 30 anys encara m'emociono escoltant 'Yo y mi ballantine's' o 'Máximo exponente'. Igual passarà amb tots els adolescents que ara descobreixen aquesta música. "No me tiembla la mano si tengo que empuñar y micro y poneros de mierda y de grasa hasta el puto culo...". Violadores del Verso es en lo que creo!

El Camp Nou

noreply@blogger.com (sanantheone) — Tue, 22 Jan 2008 16:30:00 +0000

La millor afició del món. Quina gran mentida. M'imagino un turista anglès o japonès el dia del Barça-Racing assegut a lateral segona graderia. Sylvinho passa la pilota enrera, cap a Milito, i una part del públic comença a xiular. La cara d'aquest parell deu ser un poema. No entenen res. Giovani encara un defensa, marxa i prova el xut. Més xiulets. De psiquiàtric. L'estadi no és ni un teatre. A un teatre no es xiula si no t'agrada com l'actor interpreta el seu paper. Com a molt, quan acaba l'obra, s'aixeca un de la cadira sense aplaudir i se'n va cap a casa. Però en quin cap hi cap xiular un jugador del teu propi equip. Però si és greu fer-ho amb qualsevol futbolista que defensi els colors del teu equip, encara ho és més fer-ho amb un noi de 18 anys que acaba d'arribar al primer equip i a qui estem exigint com si es tractés d'un veterà. El mexicà no es mereix aquest tracte per part del Camp Nou. Ningú no s'ho mereix, però molt menys algú que està començant. Què volen? Enfonsar-lo? A quin nivell de demència estem arribant? Estem cremant jugadors que no porten ni deu partits amb el primer equip. Falta una renovació urgent del soci. Al camp s'hi ha d'anar a passar-ho bé, no a renegar dels teus. A animar, no a desanimar. Ja n'hi ha prou de puro i ràdio. Que els avis que només pensen en xiular es fumin un bon porro i potser se'ls passarà la tonteria. I si no és així, que deixin els carnets als seus néts. Potser aquests es prendran unes cerveses abans d'entrar i cridaran amb força el nom del seu club. Si fa falta, que els mateixos néts els paguin el 'pay per view'. Renovem aquest parc de dinosaures xiuladors. Si el Camp Nou, en comptes de xiular, s'estigués noranta minuts corejant el nom del Barça, aquest club segur que tindria al museu moltes més Copes d'Europa. M'imagino el potencial blaugrana amb una afició com la del Liverpool o la del Sevilla. Seriem imparables. Visca el Barça! En la victòria i en la derrota!

Las lágrimas de Bojan

noreply@blogger.com (sanantheone) — Wed, 26 Dec 2007 20:34:00 +0000

He trobat aquest article genial i optimista i m'he dit que en aquests dies tristos pels blaugrana, deixem lloc a l'esperança. Aquí el reprodueixo perquè el pugueu llegir. És de Juan J. Alonso, de La Nueva España, un diari d'Oviedo. A Espanya també hi ha culés, com aquí es demostra.

Blade Runner» es una película de preguntas. Y la que hacen los replicantes quema por encima del resto. Estos robots, casi indistinguibles de los humanos, buscan una respuesta a su finitud: quieren vivir más de los tres años establecidos por su sistema. Pero, ay, por mucho que se rebelen contra su creador, el camino tiene un final establecido.
El Barcelona de Rijkaard, al igual que los replicantes, se ha dado cuenta de que es mortal. Su período vital llega a su fin y los culés se resisten a admitirlo. Pocas cosas en el fútbol actual han sido tan cinematográficas como las lágrimas de Bojan hundiéndose en la lluvia tras haber perdido ayer. Sí, este equipo ha visto naves estallando más allá de Orión, ha ganado copas de Europa y ligas, ha resucitado formas de jugar olvidadas... pero, ya lo cantaba Dylan, «todo se acabó ya, chicos tristes». Lo que en el pasado fue un motor jubiloso y exultante, ahora es una escuadra fantasmal que depende de un Ronaldinho asustado y de un Rijkaard silente. Muy poco para afrontar una temporada en Liga, Copa y Champions.

Según el filme de Ridley Scott, a los replicantes se les detectaba con un test llamado «Voight-Kampf», que medía la dilatación de las pupilas ante diversos estímulos. De esta forma se conseguía saber si el sujeto era humano o no. El partidazo de Sergio Ramos (apoyado en una defensa impecable) y el gol con el exterior de Baptista han sido los encargados de realizarle este examen al Barcelona. Con un sentido práctico enorme han demostrado que el ciclo del club azulgrana se extingue.

Aún así, no necesitaron de mucho los jugadores del club merengue al escribir el epitafio de los «culés». Un esbozo de Casillas, lo típico de Raúl (pelea, pelea y más pelea), algo de juego al pie... demasiado poco, una vulgaridad abrumante, si consideramos que bastó para acabar con un conjunto prehistórico como el Barça. De paso, por el medio, Mejuto y sus compañeros asturianos finiquitaron con mucha dignidad este encuentro soso y con poca garra.

Al final, el Real Madrid, en un partido convencional, físico y basado en la tensión típica de los derbis, hizo resbalar las lágrimas por la cara de Bojan. El chaval, como los replicantes, ve que todo se derrumba mientras que los jugadores del equipo blanco siguen la luminosa carretera de los créditos de «Blade Runner» y se abrazan al futuro.
El Milan perdió 2-1 con el Inter, así que va a ser difícil que el equipo de Kaká gane el Campeonato italiano. Eso no es una buena noticia para los equipos que aspiran a ser campeones de Europa, porque al Milan sólo le queda un clavo al que agarrarse, y es precisamente la Liga de Campeones. ¿Qué? ¿Cómo dice? ¿Que diga algo del Barça-Madrid? Es que... me gusta el Calcio. Ya, ya, ya. Vale, me pongo.

Perdimos, joder. ¿Qué más se puede decir? Podemos decir que la derrota en casa ante Los Otros es sólo una derrota táctica, no estratégica. El Barça tiene un plan estratégico para terminar el año 2008 paseándose por las Ramblas, y puede que ese plan pase por perder el último partido del año 2007. Las tácticas se hacen para ganar batallas, pero las estrategias son planes para ganar una guerra. Y la guerra de la temporada 2007-2008 finalizará en 2008. Que Los Otros coman las uvas sintiéndose superiores porque un zapatazo de Baptista quiso viajar a la escuadra de la portería de Valdés. Queda mucha guerra. Un equipo como Los Otros, que lo mismo sube a Guti a los altares como que lo señala como la causa de todas las depresiones, o que dispone de jugadores como Robben, Sneijder, Saviola y tantos otros que no serían titulares ni en la peor pesadilla del más madridista de los madridistas, no puede ganar la guerra. Lo propio del equipo de Raúl (¿jugó Raúl en el Nou Camp?) es ganar batallas, pero no guerras, y eso es algo tan cierto como que el peinado de Sergio Ramos es una afrenta a la tradición futbolística. Los Otros serán grandes subcampeones de todo, pero campeones de nada. Un equipo, como un Ejército, puede disponer de una superioridad táctica que le permita derrotar al enemigo en batallas aisladas, pero también puede perder la guerra porque carezca del suficiente poder humano y material o porque sea vencido en la no convencional guerra de guerrillas. Los Otros no pueden ganar siempre. Su brillante táctica no puede llevarles a la victoria final porque carecen de estrategia. Llegará el día en que Casillas pierda la fe. No siempre los rebotes de Pepe se irán fuera de la portería. Barcelonistas, ánimo: ganaremos esta guerra porque somos superiores humana y materialmente. La derrota del domingo no es una derrota estratégica, sino táctica.

El Milan, por cierto, de pena, ¿no?

L'or líquid

noreply@blogger.com (sanantheone) — Tue, 10 Jul 2007 11:52:00 +0000

Quina poca cultura de la cervesa que tenim. No sortim de la 'mitjana', del 'quinto' i de la canya. I cada una d'aquestes paraules tan sols es refereix a la quantitat de cervesa que prendrem. Ni marques, ni origen, ni color, ni sabor, ni graduació. Res de res. Només ens preocupem de si ens la serveixen en got, 'tubo' o copa. Evidentment no és culpa nostra, sinó d'una cultura mediterrània en què la cervesa és simplement una beguda refrescant de poca graduació. Els entesos en begudes alcohòligues són aquells a qui els agrada el vi i saben remenar la copa abans de beure'n. Pràcticament tothom s'atreveix a recomanar un Rioja i, darrerament, també alguns vins catalans. En canvi, molt pocs ens poden recomanar una bona cervesa. Però això està canviant. Els pubs irlandesos surten com volets i, tot i que la Guiness no és la mateixa que la que podem tastar a Irlanda, normalment hi trobem alguna bona cervesa internacional. De tota manera, si ens agrada l'or líquid, la cervesa belga és una referència obligada. Els que vivim a Mataró tenim la sort de comptar amb una taverna belga (The Drunk Monk, veieu link) que ens ofereix més de 150 varietats d'aquesta beguda. És aquí on descubrirem que no en sabem res, de cerveses, escoltant l'Sven, un belga afincat a Catalunya, que ens obre un món nou de sabors, de matissos. Cerveses negres, torrades, axampanyades, rosses, amb gas, de baixa graduació, d'altíssima, de temporada... Això està canviant i, veient com el client d'aquesta taverna es fidelitza amb facilitat, encara n'estic més segur. La qualitat per sobre de la quantitat. De la mateixa manera que el bon vi és un producte lloat per pràcticament tothom i considerat gairebé un producte de luxe a nivell gastronòmic, la bona cervesa seguirà el mateix camí.

En la victòria i en la derrota

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 18 Jun 2007 09:56:00 +0000

Sóc culé. No hi puc fer més. El meu pare, i el Dream Team, me'n van fer. Ara que hem perdut la lliga, ara que ja no hi ha volta enrera, ara sóc més culé, tant com ho vaig ser a París, tant com ho vaig ser a Tenerife, tant como ho seguiré sent sempre, en la victòria i, sobretot, en la derrota. Perquè aquest sentiment no neix d'un resultat, no creix a base de gols, sinó que va unit a un escut i a uns colors, a una bandera que està molt per sobre de jugadors, títols, presidents i aficionats. Sóc culé i me'n serto orgullós de ser-ho, de cridar-ho. Avui més que mai. No em fa mal el que puguin dir de nosaltres quatre arreplegats blancs que ara s'atreveixen a sortir de la cova on s'amagaven aquests quatre anys. Puc dir que durant l'època nefasta d'en Gaspart no em vaig perdre ni un sol partit. No m'he amagat mai al pou dels perdedors, dels avergonyits del seu club a qui només interessa la victòria. No. Així no. Jo sóc culé. Avui i sempre. I des d'aquest humil blog ho expresso perquè no hi hagi dubtes. Tornarem a lluitar, tornarem a sufrir i tornarem a véncer. Visca el Barça! En la victòria... i en la derrota!

Patim, patam... patum!

noreply@blogger.com (sanantheone) — Mon, 11 Jun 2007 14:11:00 +0000

Arriba la calor i, amb ella, les festes majors. Una de les més importants de Catalunya és La Patum de Berga. La celebració omple els carrers, sobretot la plaça de Sant Pere, on hi ha l'ajuntament, de persones de totes les edats que volen ballar al ritme dels nans, l'àliga o els gegants. El foc, les guspires i les empentes tampoc no hi falten, com els giravolts, una espècie de remolí humà que t'empeny cap a una banda i una altra de la plaça. Els berguedans, en especial els patumaires, n'estan molt orgullosos de la seva festa, declarada patrimoni inmaterial de la humanitat per la Unesco. Les comparacions sempre son odioses, diuen, però, també, inevitables i, evidentment, un mataroní com jo no pot fer una altra cosa que comparar La Patum amb Les Santes. A Berga hi viuen unes 17.000 persones, una xifra que no arriba a les més de 100.000 que viuen a Mataró. D'acord que no tothom a la capital del Maresme participa de la festa major, però tampoc a la capital del Berguedà tota la ciutadania surt al carrer. Per a un santero, La Patum és divertida, però de cap de les maneres arriba al nivell de Les Santes. Malgrat tot, la comparació que faig és només la de la Nit Boja amb la nit de diumenge de La Patum, que és el fi de festa i el dia en què la majoria de visitants ja no hi són. Considero que Les Santes són molt més intenses, que el correfoc mataroní, tot i que a Berga no sigui ben bé un correfoc, no té ni punt de comparació amb el dels berguedans, que durant cinc minuts esperen l'esclat de 900 petards que llencen espurnes a tot arreu de la plaça. Això sí, la banda de música té un repertori gran i no ha de repetir una i altra vegada el bequetero, però la durada dels èxits berguedans és curta, tot i que intensa, i la plaça, com si es tractés del bateg d'un cor, es mou com si fos una sola persona botant al ritme dels timbals i els instruments de vent. La conclusió, si és que n'hi ha alguna, és que a les festes majors, el més important és que la gent del pobles se'n senti orgullosa de la seva, es digui Patum, Santes o Mercè. En un món on la globalització ens fa sentir música que no volem escoltar, aquest tipus de celebracions ens permet distingir-nos uns dels altres i fer-nos sentir que som part d'alguna cosa més petita que no pas el món, massa gran, pel que es veu al llarg de la història, per fer que tots ens sentim humans, iguals els uns als altres.

Armin van Buuren

noreply@blogger.com (sanantheone) — Sun, 03 Jun 2007 10:53:00 +0000

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest DJ va ser dimecres passat. Dos dies després em vaig trobar botant al ritme que els seus dits feien moure els discs. Fa molts mesos vaig poder gaudir d'una sessió al 759 d'en Jeff Mills, un mite desmitificat per la seva pròpia indiferència cap a la pista de ball. Van Buuren, de només 31 anys, va ser al SHE oferint una sessió de trance excepcional, inventant-se una lliçó magistral de sinèrgia entre el seu cervell i el dels qui ballàvem a tres metres seus. Telepatia pura. L'holandès va demostrar perquè està considerat el segon millor punxadiscs del moment. Un monument al carisma, a la tècnica i a l'anticipació. Tensió eufòrica quan aixecava els braços mentre el so es dirigia cap a un esclat musical que impactava i s'incrustava, com una carícia violenta, als nostres caps. Carisma elevat a l'enèsima potència. Quan t'enfonses en un ventall de possibilitats sonores infinites, t'entristeixes pensant que hi ha gent a qui només li interessen la guitarra, el baix i la bateria. Van Buuren va demostrar que hi ha vida més enllà de la música tradicional. L'holandès va convèncer els ja convençuts que la tecnologia, entre d'altres, també ha servit per canviar la música. Visca la música electrònica. Visca el trance i visca el seu màxim exponent.

El gol como alimento

noreply@blogger.com (sanantheone) — Fri, 08 Sep 2006 16:04:00 +0000

Per Jorge Valdano
El de Mateja Kezman es un instinto que se excita ante el peligro, como el de tantos depredadores que son capaces de gestas impensables por efecto del hambre o el miedo, que los obliga a atacar o a huir. El jugador atlético (ara al Fenerbaçe) Kezman ataca porque tiene hambre de gol, porque vive del gol. Si el fútbol midiera el mérito de otra manera, Kezman no podría jugar. Pertenece a ese tipo de delanteros que hace casi todo mal, menos lo más difícil: el gol. Un jugador de movimientos y remate, al que le conviene ir siempre a contramano. Si la jugada viene por la derecha, aparece por la izquierda; si viene por la izquierda, aparece por la derecha. Si resuelve a un solo toque, mejor, porque todo lo que sea aumentar sus contactos con el balón, aumenta también la posibildad de error por sus carencias técnicas. Sin embargo, y no me pregunten por qué (apelo otra vez a National Geographic), cuando huele el gol se vuelve más rápido, más preciso, más jugador. Y, en racha, su nivel de eficacia puede ser del todo inexplicable. Admiro su personalidad porque es muy difícil meterse en este nivel con tan pocos recursos para asociarse, para jugar.

Un diumenge qualsevol

noreply@blogger.com (sanantheone) — Fri, 01 Sep 2006 15:50:00 +0000

Els arbres, col.locats en fileres verticals a amdues bandes de la riera, torcen els seus troncs cap al centre del carrer donant la benvinguda als passejants que, per contra, no saben agrair el gest i es dediquen, els més agosarats, a mirar els aparadors de les botigues. La resta es fixa en un terra asfaltat dues vegades per la ineptitud (o cara dura) d'uns polítics que no tenen cap objectiu que no sigui mantenir el càrrec. Hi ha un gos que es baralla amb una pilona fugisera que, ara surt, ara s´amaga. El seu amo s'interesa més per les cames d'una noia a qui ja ha vist vàries vegades asseguda al a terrassa d'un bar. El cambrer, pantalons de pinces negres i camisa blanca, acaba de sortir, tot enclenxinat, amb un tallat fumejant que acabarà ofegat dins un got amb glaçons. Dues mares que acaben d'abandonar la joventut i han iniciat el camí cap a la maduresa xerren sobre l'escola dels seus fills, que es barallen de forma inocent sense perdre el riure i, evidentment, sense saber que, al dia següent, els tocarà tornar a enfrontar-se a la professora de matemàtiques. Els nens, afortunadament, no veuen més enllà del seu present immediat. Quan ho fan, deixen de ser nens. Dos avis se'ls miren amb ulls de com 'passa el temps Miquel ens hem fet grans'. Els avui nens demà seran avis i la jove de les cames es casarà amb l'amo del gos perquè als arbres, tot i que ningú els faci cas, continuin saludant amb alegria els seus veïns de ciutat.

Belfast

noreply@blogger.com (sanantheone) — Fri, 18 Aug 2006 22:03:00 +0000

Belfast, com a ciutat, no és gran cosa. Si no fos perquè no m'esperava res espectacular, hauria tingut una gran decepció. El City Hall és un edifici imponent que celebra aquest any el seu centenari i que està rodejat d'un jardinet on els 'british posh' menjen l'entrepanet tot esperant que se'ls faci l'hora de tornar enlloc. El dia, assolellat, acompanyava. El seu centre el constitueix una avinguda d'edificis enormes que han vist com els paràsits de les marques de roba internacionals han envait els seus baixos. Darrera aquesta avinguda, els pubs més antics de la ciutat proven de fer-se veure amb cartells on exhibeixen, com si de mides es tractes, l'antiguitat de cada un d'ells. No n'hi ha cap que obrís abans que el Crown Liquor Saloon Bar (1826), al carrer Great Victoria. Es tracta d'una atracció turística més de Belfast. Els seus reservats i la seva decoració impacten, tot i que no es tracta del clàssic pub irlandès. Els murals són, però, l'atracció turística més cèlebre de la capital nordirlandesa. Els tenim de tots els gustos i colors. A l'est, els del bàndol unionista; a l'oest, els del bàndol irlandès, on no hi falta Bobby Sands, les banderes palestines i, fins i tot, les estelades.
Però res de tot això paga la pena. Si que ho fa, en canvi, els tres adolescents, que, en veure'ns perduts entre la gentada, ens van ajudar a trobar el que, amb la guia i la nostra intuicio, no vam saber trobar. També ho fa respirar l'aire que envolta els barris humils on trobem els murals, així com mirar la cara dels nens a qui els queda molt lluny i, a l'hora, molt aprop la violència que s'hi va viure no fa tant als carrers on ara passejen els seus somriures inocents. Tambe paga la pena veure com un noi es cola a la conversa que manteníem al voltant d'unes pintes de Guinness i ens explica que va disfrutar veient com Anglaterra va caure eliminat del passat Mundial de futbol. El totxo, les botigues, les pintes, les pintures i els aparadors no són res. Són els ulls i la riquesa moral de la gent de Belfast els qui la fan especial.

Les ostres del McDonald's

noreply@blogger.com (sanantheone) — Tue, 15 Aug 2006 22:42:00 +0000

La guia es una eina imprescindible per un guiri que vol deixar de ser-ho. A vegades, però, l'amistat que es crea entre el llibre i tu a mida que avança el viatge -ambdós tenen la mateixa data de caducitat-, es posa a prova amb certs moments de crisi, de desconfiança mútua en els que estriparies cada pàgina i les faries volar per les finestres del Ford Fiesta tot buscant, desesperadament i durant tres hores, el paradís de les ostres perdudes.
Dilluns vam ser a Dublin, una ciutat que, segons la 'meva amiga', s'asembla a Barcelona. Segurament, l'autor només ha vist Barcelona desde l'aire, volant de Madrid cap a la capital irlandesa. Comparar ambdues ciutats es comparar el cinema de Santiago Segura amb el de Woody Allen. Dublin seria Segura; Allen, Barcelona. Dublin es una ciutat-botiga que també xuleja dels edificis georgians que les famílies riques es van vendre perquè s'instalessin oficines d'empreses els amos de les quals aparquen els seus cotxes de luxe davant la porta. També hi ha la Guinness, evidentment. Doncs bé, cansats de Dublin vam consultar a la secció 'els voltants de Dublin' de la nostra guia per trobar un poble al nord, proper a l'aeroport que poc després haviem de visitar per recollir els meus pares, de visita a Irlanda. El poble en qüestio ofereix als seus visitants carrers estrets i empinats plens de restaurants on es poden degustar les millors ostres de la costa est d'Irlanda, entre d'altres tipus de closques. Tot molt maco si no fos perquè és impossible arribar-hi. A tres quarts de sis vam agafar el cotxe a Dublin i a tres quarts de nou encara donavem voltes a les rotondes que algun graciós havia col.locat cada cent metres en un laberint al nord de la capital irlandesa. Desesperats, vam decidir oblidar les ostres i buscar un pub per ofegar la mala llet. Tampoc. Nomes polígons industrials i més rotondes. Carreteres sense sentit que feien perdre el nord, el sud, l'est i l'oest. Marxa enrera i cap a l'aeroport. Però com? Era impossible saber on erem, fins que, després de molt voltar i buidar mig dipòsit del Fiesta, el vam trobar. A l'aeroport internacional de Dublin, tot i el seu prefix, segueixen estríctament l'horari irlandès, una norma que ens va estar a punt de deixar sense sopar. Però Estats Units, com sempre, va voler salvar-nos com si fossim un pais dictatorial i musulmà i ens va donar la meravellosa oportunitat de tastar la 'cheese-burguer' doble amb patates i coca-cola. Des d'aquell moment, ostres s'escriu amb M, amb M de McDonald's.

U2

noreply@blogger.com (sanantheone) — Sun, 13 Aug 2006 22:42:00 +0000

Curiosa nit, la de dissabte. Durant els dies previs vam trobar a la ciutat diversos cartells on s'anunciava el concert d'un grup escocés anomenat Joshua Tree. La seva imatge, idèntica a la dels components d'U2, ens va cridar l'atenció i vam decidir donar-los una oportunitat. Ens vam presentar a quarts de nou del vespre a la Casbah, un pub decorat integrament amb fotografies i pòsters de músics que van fer l'agost als 60 i 70, tot i que els propietaris dels seus drets d'autor el continuen fent amb repetitives recopilacions. Dins del bar s'escoltaven dues fonts musicals alhora: la de les proves que feien els Joshua Tree, amagats darrera una cortina de fusta que no deixava veure l'escenari, i la del fil musical del mateix pub. La nostra voluntat d'adaptar-nos als horaris irlandesos, molt similars als de la resta d'Europa sense tenir en compte l'estat espanyol i algunes zones d'Itàlia, ens va continuar fent la guitza. Vam haver d'esperar ben bé una hora i mitja perquè comencés el concert. Letterkenny no és una ciutat turística. Tothom que ve a la República d'Irlanda l'acabes trobant a Dublin, Galway o Cork, principalment. I això fa que nits com la de dissabte siguin especials. L'ambient que vam viure va ser, imaginem, el d'un típic dissabte en un pub irlandés on hi toca un succedani del grup més internacional que ha donat Eire. A mida que les pintes de Guinness es descolorien i s'hi podia veure a traves d'elles, la pista de ball es feia menys transitable. Si algun productor es mostrés interesat en fer la recopilació definitva dels U2, hauria de parlar directament amb Joshua Tree. No en va faltar cap. La interpretació, molt bona; la imitació, excel.lent. I com que la interpretació perd terreny en l'escala de valors del meloman a mida que avança la nit, i la imitació deixa de ser-ho per convertir-se en autenticitat quan l'alcohol arriba al corrent sanguini, ens va semblar que, veritablement, erem dels pocs afortunats que, en un poble perdut d'Irlanda on els U2 havien fet escala improvisada, estàvem vivint una nit única... i, aixo segur, impossible d'oblidar.

Guinness

noreply@blogger.com (sanantheone) — Sun, 13 Aug 2006 00:27:00 +0000

Alguna cosa té la Guinness que no ens volen explicar. Ho havia notat abans al Molly Mallones, a Mataró, però ho he acabat de verificar a Letterkenny. Tot el glamour que tenen els pubs irlandesos, amb les seves decoracions fastuoses i a la vegada senzilles, el perden amb el comportament de la seva clientela. Tot i que, com sempre, el glamour va per barris. De fet, el nostre primer contacte amb un pub no va poder ser millor. Vam entrar al Central Bar, un pub dels molts que podem trobar a la ja nostra ciutat. No em vaig acabar d'entendre amb el cambrer i un amable client de seguida va sortir al pas per ajudar-nos. Tot i que la comanda era d'una pinta de Guinness i una altra de Tennent's, el cambrer va posar una tercera d'una marca, ara per ara, irreproduible (espero que d'aqui a una setmana la pugui reproduir). Però la sorpresa va venir quan, en el moment de pagar, l'amable client no m'ho va permetre i va fer-se, religiosament, catòlicament religiós, amb el preu de les tres cerveses, tot i que jo només n'havia demanat dues. La meva primera pinta irlandesa em va sortir de franc. El millor de tot, però, va arribar quan vaig haver d'anar a 'take a lik', o sigui, fer un riu. Vaig coincidir amb un dels amics que també probava de buidar la bufeta. Tant bon punt ho va aconseguir, em va saludar efusivament donant-me la mà. Molt desagradable. Després em va fer una palmadeta a l'esquena amb la mateixa mà i em va dirigir unes paraules ininteligibles que, tot i que hagués tingut nivell de traductor, no hagués entès. La Guinness te aixó, emborratxa. Ara caldrà descobrir si aquest estat etílic al qual arriben els irlandesos es a causa de la cervesa en si o de la quantitat que beuen. També podria ser que fos una barreja de les dues.

Irlanda (12/8/06)

noreply@blogger.com (sanantheone) — Sat, 12 Aug 2006 18:59:00 +0000

Arribem a Irlanda dijous passat. La prèvia al vol va ser una mica moguda degut als detinguts a Londres, però finalment no ens va afectar gens perquè vam volar directament a Belfast. Després d'uns petits problemes amb el lloguer del cotxe, va començar l'aventura. De nit i plovent encara és més difícil acostumar-se a conduir per l'esquerra. Però aquest primer trajecte de Belfast a Letterkenny, d'uns 150 quilometres, va servir de plà de xoc perquè, al dia següent, ja amb la llum del sol com a tercer passatger del Ford Fiesta, m'acostumés a mirar a la dreta cada vegada que havia d'envair una rotonda, una opció d'arquitectura vial que a Irlanda, pel que hem vist fins ara, ha convertit els semàfors en una espècie en extinció.
Tornant a l'aeroport, quan vam haver sortit, si no fos perquè, com he explicat abans, es condueix per l'esquerra, plovia i feia fred, no ens haguèssim adonat que erem a Irlanda. Dos cotxes disfressats de 'To fast to furious' feien zigazaga davant nostre. I nosaltres que creiem que el tunning era un tret característic de les carreteres espanyoles, al mateix nivell que el toro... Que poc hem viatjat! Doncs bé, a Irlanda, com a mínim al comtat de Donegal, que és on ens trobem vivint, a Letterkenny, els cotxes tunejats arriben com la pluja, desde totes bandes i sense avisar.