El gol como alimento

Per Jorge Valdano
El de Mateja Kezman es un instinto que se excita ante el peligro, como el de tantos depredadores que son capaces de gestas impensables por efecto del hambre o el miedo, que los obliga a atacar o a huir. El jugador atlético (ara al Fenerbaçe) Kezman ataca porque tiene hambre de gol, porque vive del gol. Si el fútbol midiera el mérito de otra manera, Kezman no podría jugar. Pertenece a ese tipo de delanteros que hace casi todo mal, menos lo más difícil: el gol. Un jugador de movimientos y remate, al que le conviene ir siempre a contramano. Si la jugada viene por la derecha, aparece por la izquierda; si viene por la izquierda, aparece por la derecha. Si resuelve a un solo toque, mejor, porque todo lo que sea aumentar sus contactos con el balón, aumenta también la posibildad de error por sus carencias técnicas. Sin embargo, y no me pregunten por qué (apelo otra vez a National Geographic), cuando huele el gol se vuelve más rápido, más preciso, más jugador. Y, en racha, su nivel de eficacia puede ser del todo inexplicable. Admiro su personalidad porque es muy difícil meterse en este nivel con tan pocos recursos para asociarse, para jugar.

Un diumenge qualsevol

Els arbres, col.locats en fileres verticals a amdues bandes de la riera, torcen els seus troncs cap al centre del carrer donant la benvinguda als passejants que, per contra, no saben agrair el gest i es dediquen, els més agosarats, a mirar els aparadors de les botigues. La resta es fixa en un terra asfaltat dues vegades per la ineptitud (o cara dura) d'uns polítics que no tenen cap objectiu que no sigui mantenir el càrrec. Hi ha un gos que es baralla amb una pilona fugisera que, ara surt, ara s´amaga. El seu amo s'interesa més per les cames d'una noia a qui ja ha vist vàries vegades asseguda al a terrassa d'un bar. El cambrer, pantalons de pinces negres i camisa blanca, acaba de sortir, tot enclenxinat, amb un tallat fumejant que acabarà ofegat dins un got amb glaçons. Dues mares que acaben d'abandonar la joventut i han iniciat el camí cap a la maduresa xerren sobre l'escola dels seus fills, que es barallen de forma inocent sense perdre el riure i, evidentment, sense saber que, al dia següent, els tocarà tornar a enfrontar-se a la professora de matemàtiques. Els nens, afortunadament, no veuen més enllà del seu present immediat. Quan ho fan, deixen de ser nens. Dos avis se'ls miren amb ulls de com 'passa el temps Miquel ens hem fet grans'. Els avui nens demà seran avis i la jove de les cames es casarà amb l'amo del gos perquè als arbres, tot i que ningú els faci cas, continuin saludant amb alegria els seus veïns de ciutat.