Las lágrimas de Bojan

He trobat aquest article genial i optimista i m'he dit que en aquests dies tristos pels blaugrana, deixem lloc a l'esperança. Aquí el reprodueixo perquè el pugueu llegir. És de Juan J. Alonso, de La Nueva España, un diari d'Oviedo. A Espanya també hi ha culés, com aquí es demostra.

Blade Runner» es una película de preguntas. Y la que hacen los replicantes quema por encima del resto. Estos robots, casi indistinguibles de los humanos, buscan una respuesta a su finitud: quieren vivir más de los tres años establecidos por su sistema. Pero, ay, por mucho que se rebelen contra su creador, el camino tiene un final establecido.
El Barcelona de Rijkaard, al igual que los replicantes, se ha dado cuenta de que es mortal. Su período vital llega a su fin y los culés se resisten a admitirlo. Pocas cosas en el fútbol actual han sido tan cinematográficas como las lágrimas de Bojan hundiéndose en la lluvia tras haber perdido ayer. Sí, este equipo ha visto naves estallando más allá de Orión, ha ganado copas de Europa y ligas, ha resucitado formas de jugar olvidadas... pero, ya lo cantaba Dylan, «todo se acabó ya, chicos tristes». Lo que en el pasado fue un motor jubiloso y exultante, ahora es una escuadra fantasmal que depende de un Ronaldinho asustado y de un Rijkaard silente. Muy poco para afrontar una temporada en Liga, Copa y Champions.

Según el filme de Ridley Scott, a los replicantes se les detectaba con un test llamado «Voight-Kampf», que medía la dilatación de las pupilas ante diversos estímulos. De esta forma se conseguía saber si el sujeto era humano o no. El partidazo de Sergio Ramos (apoyado en una defensa impecable) y el gol con el exterior de Baptista han sido los encargados de realizarle este examen al Barcelona. Con un sentido práctico enorme han demostrado que el ciclo del club azulgrana se extingue.

Aún así, no necesitaron de mucho los jugadores del club merengue al escribir el epitafio de los «culés». Un esbozo de Casillas, lo típico de Raúl (pelea, pelea y más pelea), algo de juego al pie... demasiado poco, una vulgaridad abrumante, si consideramos que bastó para acabar con un conjunto prehistórico como el Barça. De paso, por el medio, Mejuto y sus compañeros asturianos finiquitaron con mucha dignidad este encuentro soso y con poca garra.

Al final, el Real Madrid, en un partido convencional, físico y basado en la tensión típica de los derbis, hizo resbalar las lágrimas por la cara de Bojan. El chaval, como los replicantes, ve que todo se derrumba mientras que los jugadores del equipo blanco siguen la luminosa carretera de los créditos de «Blade Runner» y se abrazan al futuro.
El Milan perdió 2-1 con el Inter, así que va a ser difícil que el equipo de Kaká gane el Campeonato italiano. Eso no es una buena noticia para los equipos que aspiran a ser campeones de Europa, porque al Milan sólo le queda un clavo al que agarrarse, y es precisamente la Liga de Campeones. ¿Qué? ¿Cómo dice? ¿Que diga algo del Barça-Madrid? Es que... me gusta el Calcio. Ya, ya, ya. Vale, me pongo.

Perdimos, joder. ¿Qué más se puede decir? Podemos decir que la derrota en casa ante Los Otros es sólo una derrota táctica, no estratégica. El Barça tiene un plan estratégico para terminar el año 2008 paseándose por las Ramblas, y puede que ese plan pase por perder el último partido del año 2007. Las tácticas se hacen para ganar batallas, pero las estrategias son planes para ganar una guerra. Y la guerra de la temporada 2007-2008 finalizará en 2008. Que Los Otros coman las uvas sintiéndose superiores porque un zapatazo de Baptista quiso viajar a la escuadra de la portería de Valdés. Queda mucha guerra. Un equipo como Los Otros, que lo mismo sube a Guti a los altares como que lo señala como la causa de todas las depresiones, o que dispone de jugadores como Robben, Sneijder, Saviola y tantos otros que no serían titulares ni en la peor pesadilla del más madridista de los madridistas, no puede ganar la guerra. Lo propio del equipo de Raúl (¿jugó Raúl en el Nou Camp?) es ganar batallas, pero no guerras, y eso es algo tan cierto como que el peinado de Sergio Ramos es una afrenta a la tradición futbolística. Los Otros serán grandes subcampeones de todo, pero campeones de nada. Un equipo, como un Ejército, puede disponer de una superioridad táctica que le permita derrotar al enemigo en batallas aisladas, pero también puede perder la guerra porque carezca del suficiente poder humano y material o porque sea vencido en la no convencional guerra de guerrillas. Los Otros no pueden ganar siempre. Su brillante táctica no puede llevarles a la victoria final porque carecen de estrategia. Llegará el día en que Casillas pierda la fe. No siempre los rebotes de Pepe se irán fuera de la portería. Barcelonistas, ánimo: ganaremos esta guerra porque somos superiores humana y materialmente. La derrota del domingo no es una derrota estratégica, sino táctica.

El Milan, por cierto, de pena, ¿no?

L'or líquid

Quina poca cultura de la cervesa que tenim. No sortim de la 'mitjana', del 'quinto' i de la canya. I cada una d'aquestes paraules tan sols es refereix a la quantitat de cervesa que prendrem. Ni marques, ni origen, ni color, ni sabor, ni graduació. Res de res. Només ens preocupem de si ens la serveixen en got, 'tubo' o copa. Evidentment no és culpa nostra, sinó d'una cultura mediterrània en què la cervesa és simplement una beguda refrescant de poca graduació. Els entesos en begudes alcohòligues són aquells a qui els agrada el vi i saben remenar la copa abans de beure'n. Pràcticament tothom s'atreveix a recomanar un Rioja i, darrerament, també alguns vins catalans. En canvi, molt pocs ens poden recomanar una bona cervesa. Però això està canviant. Els pubs irlandesos surten com volets i, tot i que la Guiness no és la mateixa que la que podem tastar a Irlanda, normalment hi trobem alguna bona cervesa internacional. De tota manera, si ens agrada l'or líquid, la cervesa belga és una referència obligada. Els que vivim a Mataró tenim la sort de comptar amb una taverna belga (The Drunk Monk, veieu link) que ens ofereix més de 150 varietats d'aquesta beguda. És aquí on descubrirem que no en sabem res, de cerveses, escoltant l'Sven, un belga afincat a Catalunya, que ens obre un món nou de sabors, de matissos. Cerveses negres, torrades, axampanyades, rosses, amb gas, de baixa graduació, d'altíssima, de temporada... Això està canviant i, veient com el client d'aquesta taverna es fidelitza amb facilitat, encara n'estic més segur. La qualitat per sobre de la quantitat. De la mateixa manera que el bon vi és un producte lloat per pràcticament tothom i considerat gairebé un producte de luxe a nivell gastronòmic, la bona cervesa seguirà el mateix camí.

En la victòria i en la derrota

Sóc culé. No hi puc fer més. El meu pare, i el Dream Team, me'n van fer. Ara que hem perdut la lliga, ara que ja no hi ha volta enrera, ara sóc més culé, tant com ho vaig ser a París, tant com ho vaig ser a Tenerife, tant como ho seguiré sent sempre, en la victòria i, sobretot, en la derrota. Perquè aquest sentiment no neix d'un resultat, no creix a base de gols, sinó que va unit a un escut i a uns colors, a una bandera que està molt per sobre de jugadors, títols, presidents i aficionats. Sóc culé i me'n serto orgullós de ser-ho, de cridar-ho. Avui més que mai. No em fa mal el que puguin dir de nosaltres quatre arreplegats blancs que ara s'atreveixen a sortir de la cova on s'amagaven aquests quatre anys. Puc dir que durant l'època nefasta d'en Gaspart no em vaig perdre ni un sol partit. No m'he amagat mai al pou dels perdedors, dels avergonyits del seu club a qui només interessa la victòria. No. Així no. Jo sóc culé. Avui i sempre. I des d'aquest humil blog ho expresso perquè no hi hagi dubtes. Tornarem a lluitar, tornarem a sufrir i tornarem a véncer. Visca el Barça! En la victòria... i en la derrota!

Patim, patam... patum!

Arriba la calor i, amb ella, les festes majors. Una de les més importants de Catalunya és La Patum de Berga. La celebració omple els carrers, sobretot la plaça de Sant Pere, on hi ha l'ajuntament, de persones de totes les edats que volen ballar al ritme dels nans, l'àliga o els gegants. El foc, les guspires i les empentes tampoc no hi falten, com els giravolts, una espècie de remolí humà que t'empeny cap a una banda i una altra de la plaça. Els berguedans, en especial els patumaires, n'estan molt orgullosos de la seva festa, declarada patrimoni inmaterial de la humanitat per la Unesco. Les comparacions sempre son odioses, diuen, però, també, inevitables i, evidentment, un mataroní com jo no pot fer una altra cosa que comparar La Patum amb Les Santes. A Berga hi viuen unes 17.000 persones, una xifra que no arriba a les més de 100.000 que viuen a Mataró. D'acord que no tothom a la capital del Maresme participa de la festa major, però tampoc a la capital del Berguedà tota la ciutadania surt al carrer. Per a un santero, La Patum és divertida, però de cap de les maneres arriba al nivell de Les Santes. Malgrat tot, la comparació que faig és només la de la Nit Boja amb la nit de diumenge de La Patum, que és el fi de festa i el dia en què la majoria de visitants ja no hi són. Considero que Les Santes són molt més intenses, que el correfoc mataroní, tot i que a Berga no sigui ben bé un correfoc, no té ni punt de comparació amb el dels berguedans, que durant cinc minuts esperen l'esclat de 900 petards que llencen espurnes a tot arreu de la plaça. Això sí, la banda de música té un repertori gran i no ha de repetir una i altra vegada el bequetero, però la durada dels èxits berguedans és curta, tot i que intensa, i la plaça, com si es tractés del bateg d'un cor, es mou com si fos una sola persona botant al ritme dels timbals i els instruments de vent. La conclusió, si és que n'hi ha alguna, és que a les festes majors, el més important és que la gent del pobles se'n senti orgullosa de la seva, es digui Patum, Santes o Mercè. En un món on la globalització ens fa sentir música que no volem escoltar, aquest tipus de celebracions ens permet distingir-nos uns dels altres i fer-nos sentir que som part d'alguna cosa més petita que no pas el món, massa gran, pel que es veu al llarg de la història, per fer que tots ens sentim humans, iguals els uns als altres.

Armin van Buuren

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest DJ va ser dimecres passat. Dos dies després em vaig trobar botant al ritme que els seus dits feien moure els discs. Fa molts mesos vaig poder gaudir d'una sessió al 759 d'en Jeff Mills, un mite desmitificat per la seva pròpia indiferència cap a la pista de ball. Van Buuren, de només 31 anys, va ser al SHE oferint una sessió de trance excepcional, inventant-se una lliçó magistral de sinèrgia entre el seu cervell i el dels qui ballàvem a tres metres seus. Telepatia pura. L'holandès va demostrar perquè està considerat el segon millor punxadiscs del moment. Un monument al carisma, a la tècnica i a l'anticipació. Tensió eufòrica quan aixecava els braços mentre el so es dirigia cap a un esclat musical que impactava i s'incrustava, com una carícia violenta, als nostres caps. Carisma elevat a l'enèsima potència. Quan t'enfonses en un ventall de possibilitats sonores infinites, t'entristeixes pensant que hi ha gent a qui només li interessen la guitarra, el baix i la bateria. Van Buuren va demostrar que hi ha vida més enllà de la música tradicional. L'holandès va convèncer els ja convençuts que la tecnologia, entre d'altres, també ha servit per canviar la música. Visca la música electrònica. Visca el trance i visca el seu màxim exponent.