En la victòria i en la derrota

Sóc culé. No hi puc fer més. El meu pare, i el Dream Team, me'n van fer. Ara que hem perdut la lliga, ara que ja no hi ha volta enrera, ara sóc més culé, tant com ho vaig ser a París, tant com ho vaig ser a Tenerife, tant como ho seguiré sent sempre, en la victòria i, sobretot, en la derrota. Perquè aquest sentiment no neix d'un resultat, no creix a base de gols, sinó que va unit a un escut i a uns colors, a una bandera que està molt per sobre de jugadors, títols, presidents i aficionats. Sóc culé i me'n serto orgullós de ser-ho, de cridar-ho. Avui més que mai. No em fa mal el que puguin dir de nosaltres quatre arreplegats blancs que ara s'atreveixen a sortir de la cova on s'amagaven aquests quatre anys. Puc dir que durant l'època nefasta d'en Gaspart no em vaig perdre ni un sol partit. No m'he amagat mai al pou dels perdedors, dels avergonyits del seu club a qui només interessa la victòria. No. Així no. Jo sóc culé. Avui i sempre. I des d'aquest humil blog ho expresso perquè no hi hagi dubtes. Tornarem a lluitar, tornarem a sufrir i tornarem a véncer. Visca el Barça! En la victòria... i en la derrota!