Blanc (3)

I Així va morir el temps. Entre somnis coloristes i llunyans, Shaid assolia dies, setmanes i mesos, acompanyat del seus germans i de la seva mare, que rebia, de tant en tant, diners del seu marit, que feia dos anys que havia traslladat el seu cos a Espanya, però havia deixat lànima a Yahira. Shaid creixia en el temps, molt poc en l’espai, i la samarreta que va rebre del cel encara el vestia, com una segona pell. Els matins, les tardes que fluien en el seu món marró se les passava viatjant i buscant dins seu la raó de la seva vida, el sentit de la seva existencia, el perquè del seu destí. Shaid recollia les pedres del terra i les llançava lluny, esperant que algú les hi retornés amb una resposta que mai no arribava. Però la pols acabava cobrint les pedres i la seva imaginació. Fins que un matí, després que el sol l’arranqués de la boirina dels seus somnis i adolorit encara pel tacte dels seus osos amb el terra, només apaivegats per un matalàs que, com el seu món, s’havia tornat marró, va tornar a sentir aquell neguit que, perdut en el subconscient, havia oblidat.

Negre (2)

El blau i el grana el conduien en secret, de nit, cap a escales de ciment, pasadizos plens de gent que es movia nerviosa, vestida amb els mateixos colors d’aquella samarreta. Ell volia anar més enllà, volia, en la seva imaginació, deixar enrera el moviment, la multitud, les escales i els pasadizos, però la monocromia del seu voltant no el deixaven, li impedien fugir del marró, del blau i del grana. En Shaid, amb els seus ulls negres, mai havia vist res que el fes sentir viu, que li fregués l’ànima com aquells colors, seduint-lo fins a convertir aquella samarreta, caiguda del cel, en un tresor, el seu tresor, allò pel qual valia la pena malviure en un món marró. El blau i el grana l’havien posseït, fent d’en Shaid un ànima ennegrida per una samarreta, els seus colors, que s’havien convertit en una droga sense la qual no podia viure. De nit, quan fins i tot el silenci callava, la imatge dels pasadissos, ciment i moviment en blau i grana tornaven a colpejar els seus somnis, cada vespre, cada nit, cada matinada. El que en un principi eren somnis, después es van convertir en pensaments, fins arribar a transformar aquells pensaments en una obsesió.

Colors (1)

Shaid Brahil lluitava per cada segon de vida. A Yahira, un poble de cases de fang construides anàrquicament, on, cada cop que hi plovia, es passaven un mes sense sostre. La única cosa positiva era que, també aproximadament durant un mes, no passaven sed. La gana, però, era una altra cosa. En un país on la sorra i la pols eren el condiment de tots els àpats, un cada dos dies amb molta sort, en Shaid, per força, havia de ser esquifit. Devia aixecar més d’un metre del terra i tenia deu anys. Per aquesta raó, quan li preguntaven l’edat, sempre es posava d’esquena i mostrava el dorsal de la samarreta que, no recordava quan, li havia caigut del cel. De fet, aquest era el seu primer record, el moment en què un senyor de rostre pàlid, li va llençar des d’una furgoneta, fent-lo caure a terra. Desde la sorra va aixecar el cap, i, amb els ulls confossos, va donar les gràcies a aquell home, que li va tornar la mirada, somrient. En un món marró, la lluentor del blau i del grana li van segrestar el cor.