Blanc (3)

I Així va morir el temps. Entre somnis coloristes i llunyans, Shaid assolia dies, setmanes i mesos, acompanyat del seus germans i de la seva mare, que rebia, de tant en tant, diners del seu marit, que feia dos anys que havia traslladat el seu cos a Espanya, però havia deixat lànima a Yahira. Shaid creixia en el temps, molt poc en l’espai, i la samarreta que va rebre del cel encara el vestia, com una segona pell. Els matins, les tardes que fluien en el seu món marró se les passava viatjant i buscant dins seu la raó de la seva vida, el sentit de la seva existencia, el perquè del seu destí. Shaid recollia les pedres del terra i les llançava lluny, esperant que algú les hi retornés amb una resposta que mai no arribava. Però la pols acabava cobrint les pedres i la seva imaginació. Fins que un matí, després que el sol l’arranqués de la boirina dels seus somnis i adolorit encara pel tacte dels seus osos amb el terra, només apaivegats per un matalàs que, com el seu món, s’havia tornat marró, va tornar a sentir aquell neguit que, perdut en el subconscient, havia oblidat.