Negre (2)

El blau i el grana el conduien en secret, de nit, cap a escales de ciment, pasadizos plens de gent que es movia nerviosa, vestida amb els mateixos colors d’aquella samarreta. Ell volia anar més enllà, volia, en la seva imaginació, deixar enrera el moviment, la multitud, les escales i els pasadizos, però la monocromia del seu voltant no el deixaven, li impedien fugir del marró, del blau i del grana. En Shaid, amb els seus ulls negres, mai havia vist res que el fes sentir viu, que li fregués l’ànima com aquells colors, seduint-lo fins a convertir aquella samarreta, caiguda del cel, en un tresor, el seu tresor, allò pel qual valia la pena malviure en un món marró. El blau i el grana l’havien posseït, fent d’en Shaid un ànima ennegrida per una samarreta, els seus colors, que s’havien convertit en una droga sense la qual no podia viure. De nit, quan fins i tot el silenci callava, la imatge dels pasadissos, ciment i moviment en blau i grana tornaven a colpejar els seus somnis, cada vespre, cada nit, cada matinada. El que en un principi eren somnis, después es van convertir en pensaments, fins arribar a transformar aquells pensaments en una obsesió.