Colors (1)

Shaid Brahil lluitava per cada segon de vida. A Yahira, un poble de cases de fang construides anàrquicament, on, cada cop que hi plovia, es passaven un mes sense sostre. La única cosa positiva era que, també aproximadament durant un mes, no passaven sed. La gana, però, era una altra cosa. En un país on la sorra i la pols eren el condiment de tots els àpats, un cada dos dies amb molta sort, en Shaid, per força, havia de ser esquifit. Devia aixecar més d’un metre del terra i tenia deu anys. Per aquesta raó, quan li preguntaven l’edat, sempre es posava d’esquena i mostrava el dorsal de la samarreta que, no recordava quan, li havia caigut del cel. De fet, aquest era el seu primer record, el moment en què un senyor de rostre pàlid, li va llençar des d’una furgoneta, fent-lo caure a terra. Desde la sorra va aixecar el cap, i, amb els ulls confossos, va donar les gràcies a aquell home, que li va tornar la mirada, somrient. En un món marró, la lluentor del blau i del grana li van segrestar el cor.