La teoria de la insostenibilitat

L'home ha de desaparéixer de la terra. Aquesta és la única sol.lució perquè la terra segueixi girant. Quan més temps estigui la humanitat instal.lada al planeta, pitjor pel planeta. El progrés és incompatible amb l'ecologia per la senzilla raó que el món té un límit. O parem el progrés o el món s'acaba. Així que, una de dues: parem i ens instal.lem en el creixement zero, o això s'acaba. Hem de triar. El que no pot ser és seguir creixent demogràficament, industrialment, econòmicament, energèticament... i pretendre que sigui de forma sostenible. Això és impossible. Per aquesta raó, crec en l'antiecologisme. Si jo, amb els meu comportament diari, puc contribuir a allargar l'espècie humana, què no poden fer els nostres polítics? Com se'ns pot demanar que no ens banyem, que reciclem, que ens comportem ecologicament i, a la vegada, qui mana permet que es segueixi construint indiscriminadament, amb tot el que això comporta a nivell energètic, o malvaratant l'aigua amb canonades fetes malbé. Ja n'hi ha prou. Si ells no fan res, jo tampoc. N'estic fins els collons que sempre els més dèbils haguem de solucionar-ho tot. Que hi ha contaminació, tothom a 80 per hora; que la pirateria és dolenta i malèfica, cànon pels CDs pirata. Doncs no, jo em planto. Ni estalviaré aigua, ni reciclaré ni faré res que em roti. Si la terra se'ns gira en contra, millor. Serà la manera que la natura conservi la seva vida. Amb l'home és impossible. D'altra banda, una raça que és capaç d'aniquilar-se a si mateixa per una forma d'intercanvi que ella mateixa ha inventat, no mereix viure. Sap greu que les bones persones hagin de pagar els plats trencats, però ja se sap, sempre paguen justos per pecadors.

Es lo que pasa, mi grupo arrasa

Dissabte passat vaig conèixer els Violadores del Verso. El grup va oferir aquella nit un concert a la sala Razzmatazz. Sense publicitat, només la web de la sala i la del propi grup l'anunciaven. Divuit dies abans ja s'havien esgotat totes les entrades. És la prova definitiva que el rap està agafant una embranzida que el farà, amb el temps, situar-se a nivells d'altres tipus de música més comercial. Sobretot perquè el públic massiu és adolescent i, entre aquest sector, aquesta música està guanyant adeptes a gran velocitat. De fet, mentre a la sala 1, amb una capacitat per a 2.000 persones, no hi cabia ni una agulla mentre els saragossans escupien rimes, a la sala 3 hi tocava Medina Azahara, amb el seu rock aflamencat, per a poc menys de 500. Alguna cosa passa. Modes? No ho crec, però ho veurem amb el temps.
El concert va ser brutal, però també ho va ser el fet de poder conèixer a Lírico, Hate, Rumba i Kase.O personalment. Mitjançant el Ramon, el seu representant, a qui vaig contactar telefònicament, vam estar veient les proves de so que els quatre, amb els Falsalarma barcelonins, la gran sorpresa del concert, van estar fent sobre les cinc de la tarda, unes tres hores abans del concert. L'Adri, el Sergio i jo vam abandonar la calçotada que s'estava celebrant a Birraugusta, vam agafar el cotxe i, patint per saber si ens rebrien amb simpatia o amb fredor, ens vam plantar al Razzmatazz. Allà vaig trucar el Ramon, va sortir a rebre'ns i ens va fer passar dins. Vam entrar dins una sala on estaven preparant berenar per quan acabessin de fer les proves de so. El primer contacte va ser amb Hate, que va abandonar l'escenari per agafar una cervesa de llauna de la nevera. Va creuar per davant nostre. Com que les proves s'allargaven i els Violadores no apareixien, el Ramon ens va deixar passar a la sala del concert. Primer regal. Allà vam veure com assajaven el 'Vete a casa' amb els convidats barcelonins. I allà en Sergio es va fer un parell de 'verds'. Un cop van acabar, els vam seguir cap a la zona de picnic. Allà ens els va presentar formalment el seu representant. I les sensaciones van ser inmillorables. No acostumo a idolatrar ningú, però va ser emocionant conèixer personalment algú de qui has escoltat les seves rimes desde fa tants anys. Va ser divertit fumar-se un altre 'verd' amb el Lírico, i que el Kase.O ens oferís tres cerveses. Gent normal, gent com nosaltres. Sense egos, sense aires de superioritat. Tot el contrari. No tenien perquè atendre'ns, però ho van fer. I el millor de tot va ser la normalitat total de la trobada, com si els haguessin anat a veure tres amics de Barcelona. Ens van explicar com seria el concert, algunes coses més. Tenia mil preguntes a fer, però, evidentment, no en vaig fer ni el deu per cent. És igual. La qüestió és que vam disfrutar d'una conversa amb el millor grup de rap espanyol, gent coherent amb les seves lletres. Gent allunyada dels focus gratuïts. Rapers que han crescut enganxats a un micròfon que els ha fet grans en tamany i qualitat, però no en divisme. El concert, per cert, impressionant. Potser en parlaré més endavant.

Peu de foto: Kase.O i la resta del grup fora de l'escenari, escoltant com sona la seva música desde la zona del públic.

Vivir para contarlo es la ley

De moment, penjo la foto. Més tard, parlaré del concert i, sobretot, de la nostra trobada amb ells. Per ordre, d'esquerra a dreta, Sergio Pujante, Lírico, Adrix, Hate, Kase O i Sanantheone. Impressionant.

La connexió amb el passat

No sóc dels que m'agrada veure runes. Ni entenc la gent que s'emociona tocant pedres que pertanyen a èpoques passades. Mai no ho he fet. M'agrada la història, pensar que, fa segles, els humans que ens precedeixen vivien de manera molt diferent a com ho fem ara, imaginar com devien vestir, menjar... Però no hi trobo res al fet de visitar l'Acròpolis. M'agrada perquè em sorprén que, fa tants anys, puguessin, amb moltes menys eines que nosaltres, aixecar construccions d'aquest tipus, però no pel fet que aquestes pedres em facin fer un viatge en el temps.
L'altre dia, però, bebent un whisky de 18 anys, crec que vaig arribar a entendre una mica el que els arqueòlegs poden sentir en descobrir plats romans. Tinc 30 anys i, en fa 18, en tenia 12. Llavors, encara ni existien els blogs com aquest. Divuit anys són molts i m'emociona el fet que, en aquell moment, estava assaborint un licor que s'havia començat a madurar quan jo, potser, em trobava a la platja jugant a fet i amagar. Va ser un viatge al passat, vaig assaborir els meus 12 anys de nou, sentint-me nen bebent una beguda d'homes. Aquesta mateixa experiència es pot tenir amb una ampolla de vi reserva o amb d'altres destilats que necessiten anys per arribar al seu punt àlgid. Potser aquell whisky em farà gaudir més intensament les pròximes visites a catedrals o ciutats romanes soterrades per la modernitat.