Belfast

Belfast, com a ciutat, no és gran cosa. Si no fos perquè no m'esperava res espectacular, hauria tingut una gran decepció. El City Hall és un edifici imponent que celebra aquest any el seu centenari i que està rodejat d'un jardinet on els 'british posh' menjen l'entrepanet tot esperant que se'ls faci l'hora de tornar enlloc. El dia, assolellat, acompanyava. El seu centre el constitueix una avinguda d'edificis enormes que han vist com els paràsits de les marques de roba internacionals han envait els seus baixos. Darrera aquesta avinguda, els pubs més antics de la ciutat proven de fer-se veure amb cartells on exhibeixen, com si de mides es tractes, l'antiguitat de cada un d'ells. No n'hi ha cap que obrís abans que el Crown Liquor Saloon Bar (1826), al carrer Great Victoria. Es tracta d'una atracció turística més de Belfast. Els seus reservats i la seva decoració impacten, tot i que no es tracta del clàssic pub irlandès. Els murals són, però, l'atracció turística més cèlebre de la capital nordirlandesa. Els tenim de tots els gustos i colors. A l'est, els del bàndol unionista; a l'oest, els del bàndol irlandès, on no hi falta Bobby Sands, les banderes palestines i, fins i tot, les estelades.
Però res de tot això paga la pena. Si que ho fa, en canvi, els tres adolescents, que, en veure'ns perduts entre la gentada, ens van ajudar a trobar el que, amb la guia i la nostra intuicio, no vam saber trobar. També ho fa respirar l'aire que envolta els barris humils on trobem els murals, així com mirar la cara dels nens a qui els queda molt lluny i, a l'hora, molt aprop la violència que s'hi va viure no fa tant als carrers on ara passejen els seus somriures inocents. Tambe paga la pena veure com un noi es cola a la conversa que manteníem al voltant d'unes pintes de Guinness i ens explica que va disfrutar veient com Anglaterra va caure eliminat del passat Mundial de futbol. El totxo, les botigues, les pintes, les pintures i els aparadors no són res. Són els ulls i la riquesa moral de la gent de Belfast els qui la fan especial.

Les ostres del McDonald's

La guia es una eina imprescindible per un guiri que vol deixar de ser-ho. A vegades, però, l'amistat que es crea entre el llibre i tu a mida que avança el viatge -ambdós tenen la mateixa data de caducitat-, es posa a prova amb certs moments de crisi, de desconfiança mútua en els que estriparies cada pàgina i les faries volar per les finestres del Ford Fiesta tot buscant, desesperadament i durant tres hores, el paradís de les ostres perdudes.
Dilluns vam ser a Dublin, una ciutat que, segons la 'meva amiga', s'asembla a Barcelona. Segurament, l'autor només ha vist Barcelona desde l'aire, volant de Madrid cap a la capital irlandesa. Comparar ambdues ciutats es comparar el cinema de Santiago Segura amb el de Woody Allen. Dublin seria Segura; Allen, Barcelona. Dublin es una ciutat-botiga que també xuleja dels edificis georgians que les famílies riques es van vendre perquè s'instalessin oficines d'empreses els amos de les quals aparquen els seus cotxes de luxe davant la porta. També hi ha la Guinness, evidentment. Doncs bé, cansats de Dublin vam consultar a la secció 'els voltants de Dublin' de la nostra guia per trobar un poble al nord, proper a l'aeroport que poc després haviem de visitar per recollir els meus pares, de visita a Irlanda. El poble en qüestio ofereix als seus visitants carrers estrets i empinats plens de restaurants on es poden degustar les millors ostres de la costa est d'Irlanda, entre d'altres tipus de closques. Tot molt maco si no fos perquè és impossible arribar-hi. A tres quarts de sis vam agafar el cotxe a Dublin i a tres quarts de nou encara donavem voltes a les rotondes que algun graciós havia col.locat cada cent metres en un laberint al nord de la capital irlandesa. Desesperats, vam decidir oblidar les ostres i buscar un pub per ofegar la mala llet. Tampoc. Nomes polígons industrials i més rotondes. Carreteres sense sentit que feien perdre el nord, el sud, l'est i l'oest. Marxa enrera i cap a l'aeroport. Però com? Era impossible saber on erem, fins que, després de molt voltar i buidar mig dipòsit del Fiesta, el vam trobar. A l'aeroport internacional de Dublin, tot i el seu prefix, segueixen estríctament l'horari irlandès, una norma que ens va estar a punt de deixar sense sopar. Però Estats Units, com sempre, va voler salvar-nos com si fossim un pais dictatorial i musulmà i ens va donar la meravellosa oportunitat de tastar la 'cheese-burguer' doble amb patates i coca-cola. Des d'aquell moment, ostres s'escriu amb M, amb M de McDonald's.

U2

Curiosa nit, la de dissabte. Durant els dies previs vam trobar a la ciutat diversos cartells on s'anunciava el concert d'un grup escocés anomenat Joshua Tree. La seva imatge, idèntica a la dels components d'U2, ens va cridar l'atenció i vam decidir donar-los una oportunitat. Ens vam presentar a quarts de nou del vespre a la Casbah, un pub decorat integrament amb fotografies i pòsters de músics que van fer l'agost als 60 i 70, tot i que els propietaris dels seus drets d'autor el continuen fent amb repetitives recopilacions. Dins del bar s'escoltaven dues fonts musicals alhora: la de les proves que feien els Joshua Tree, amagats darrera una cortina de fusta que no deixava veure l'escenari, i la del fil musical del mateix pub. La nostra voluntat d'adaptar-nos als horaris irlandesos, molt similars als de la resta d'Europa sense tenir en compte l'estat espanyol i algunes zones d'Itàlia, ens va continuar fent la guitza. Vam haver d'esperar ben bé una hora i mitja perquè comencés el concert. Letterkenny no és una ciutat turística. Tothom que ve a la República d'Irlanda l'acabes trobant a Dublin, Galway o Cork, principalment. I això fa que nits com la de dissabte siguin especials. L'ambient que vam viure va ser, imaginem, el d'un típic dissabte en un pub irlandés on hi toca un succedani del grup més internacional que ha donat Eire. A mida que les pintes de Guinness es descolorien i s'hi podia veure a traves d'elles, la pista de ball es feia menys transitable. Si algun productor es mostrés interesat en fer la recopilació definitva dels U2, hauria de parlar directament amb Joshua Tree. No en va faltar cap. La interpretació, molt bona; la imitació, excel.lent. I com que la interpretació perd terreny en l'escala de valors del meloman a mida que avança la nit, i la imitació deixa de ser-ho per convertir-se en autenticitat quan l'alcohol arriba al corrent sanguini, ens va semblar que, veritablement, erem dels pocs afortunats que, en un poble perdut d'Irlanda on els U2 havien fet escala improvisada, estàvem vivint una nit única... i, aixo segur, impossible d'oblidar.

Guinness

Alguna cosa té la Guinness que no ens volen explicar. Ho havia notat abans al Molly Mallones, a Mataró, però ho he acabat de verificar a Letterkenny. Tot el glamour que tenen els pubs irlandesos, amb les seves decoracions fastuoses i a la vegada senzilles, el perden amb el comportament de la seva clientela. Tot i que, com sempre, el glamour va per barris. De fet, el nostre primer contacte amb un pub no va poder ser millor. Vam entrar al Central Bar, un pub dels molts que podem trobar a la ja nostra ciutat. No em vaig acabar d'entendre amb el cambrer i un amable client de seguida va sortir al pas per ajudar-nos. Tot i que la comanda era d'una pinta de Guinness i una altra de Tennent's, el cambrer va posar una tercera d'una marca, ara per ara, irreproduible (espero que d'aqui a una setmana la pugui reproduir). Però la sorpresa va venir quan, en el moment de pagar, l'amable client no m'ho va permetre i va fer-se, religiosament, catòlicament religiós, amb el preu de les tres cerveses, tot i que jo només n'havia demanat dues. La meva primera pinta irlandesa em va sortir de franc. El millor de tot, però, va arribar quan vaig haver d'anar a 'take a lik', o sigui, fer un riu. Vaig coincidir amb un dels amics que també probava de buidar la bufeta. Tant bon punt ho va aconseguir, em va saludar efusivament donant-me la mà. Molt desagradable. Després em va fer una palmadeta a l'esquena amb la mateixa mà i em va dirigir unes paraules ininteligibles que, tot i que hagués tingut nivell de traductor, no hagués entès. La Guinness te aixó, emborratxa. Ara caldrà descobrir si aquest estat etílic al qual arriben els irlandesos es a causa de la cervesa en si o de la quantitat que beuen. També podria ser que fos una barreja de les dues.

Irlanda (12/8/06)

Arribem a Irlanda dijous passat. La prèvia al vol va ser una mica moguda degut als detinguts a Londres, però finalment no ens va afectar gens perquè vam volar directament a Belfast. Després d'uns petits problemes amb el lloguer del cotxe, va començar l'aventura. De nit i plovent encara és més difícil acostumar-se a conduir per l'esquerra. Però aquest primer trajecte de Belfast a Letterkenny, d'uns 150 quilometres, va servir de plà de xoc perquè, al dia següent, ja amb la llum del sol com a tercer passatger del Ford Fiesta, m'acostumés a mirar a la dreta cada vegada que havia d'envair una rotonda, una opció d'arquitectura vial que a Irlanda, pel que hem vist fins ara, ha convertit els semàfors en una espècie en extinció.
Tornant a l'aeroport, quan vam haver sortit, si no fos perquè, com he explicat abans, es condueix per l'esquerra, plovia i feia fred, no ens haguèssim adonat que erem a Irlanda. Dos cotxes disfressats de 'To fast to furious' feien zigazaga davant nostre. I nosaltres que creiem que el tunning era un tret característic de les carreteres espanyoles, al mateix nivell que el toro... Que poc hem viatjat! Doncs bé, a Irlanda, com a mínim al comtat de Donegal, que és on ens trobem vivint, a Letterkenny, els cotxes tunejats arriben com la pluja, desde totes bandes i sense avisar.