Les ostres del McDonald's

La guia es una eina imprescindible per un guiri que vol deixar de ser-ho. A vegades, però, l'amistat que es crea entre el llibre i tu a mida que avança el viatge -ambdós tenen la mateixa data de caducitat-, es posa a prova amb certs moments de crisi, de desconfiança mútua en els que estriparies cada pàgina i les faries volar per les finestres del Ford Fiesta tot buscant, desesperadament i durant tres hores, el paradís de les ostres perdudes.
Dilluns vam ser a Dublin, una ciutat que, segons la 'meva amiga', s'asembla a Barcelona. Segurament, l'autor només ha vist Barcelona desde l'aire, volant de Madrid cap a la capital irlandesa. Comparar ambdues ciutats es comparar el cinema de Santiago Segura amb el de Woody Allen. Dublin seria Segura; Allen, Barcelona. Dublin es una ciutat-botiga que també xuleja dels edificis georgians que les famílies riques es van vendre perquè s'instalessin oficines d'empreses els amos de les quals aparquen els seus cotxes de luxe davant la porta. També hi ha la Guinness, evidentment. Doncs bé, cansats de Dublin vam consultar a la secció 'els voltants de Dublin' de la nostra guia per trobar un poble al nord, proper a l'aeroport que poc després haviem de visitar per recollir els meus pares, de visita a Irlanda. El poble en qüestio ofereix als seus visitants carrers estrets i empinats plens de restaurants on es poden degustar les millors ostres de la costa est d'Irlanda, entre d'altres tipus de closques. Tot molt maco si no fos perquè és impossible arribar-hi. A tres quarts de sis vam agafar el cotxe a Dublin i a tres quarts de nou encara donavem voltes a les rotondes que algun graciós havia col.locat cada cent metres en un laberint al nord de la capital irlandesa. Desesperats, vam decidir oblidar les ostres i buscar un pub per ofegar la mala llet. Tampoc. Nomes polígons industrials i més rotondes. Carreteres sense sentit que feien perdre el nord, el sud, l'est i l'oest. Marxa enrera i cap a l'aeroport. Però com? Era impossible saber on erem, fins que, després de molt voltar i buidar mig dipòsit del Fiesta, el vam trobar. A l'aeroport internacional de Dublin, tot i el seu prefix, segueixen estríctament l'horari irlandès, una norma que ens va estar a punt de deixar sense sopar. Però Estats Units, com sempre, va voler salvar-nos com si fossim un pais dictatorial i musulmà i ens va donar la meravellosa oportunitat de tastar la 'cheese-burguer' doble amb patates i coca-cola. Des d'aquell moment, ostres s'escriu amb M, amb M de McDonald's.