El gol como alimento

Per Jorge Valdano
El de Mateja Kezman es un instinto que se excita ante el peligro, como el de tantos depredadores que son capaces de gestas impensables por efecto del hambre o el miedo, que los obliga a atacar o a huir. El jugador atlético (ara al Fenerbaçe) Kezman ataca porque tiene hambre de gol, porque vive del gol. Si el fútbol midiera el mérito de otra manera, Kezman no podría jugar. Pertenece a ese tipo de delanteros que hace casi todo mal, menos lo más difícil: el gol. Un jugador de movimientos y remate, al que le conviene ir siempre a contramano. Si la jugada viene por la derecha, aparece por la izquierda; si viene por la izquierda, aparece por la derecha. Si resuelve a un solo toque, mejor, porque todo lo que sea aumentar sus contactos con el balón, aumenta también la posibildad de error por sus carencias técnicas. Sin embargo, y no me pregunten por qué (apelo otra vez a National Geographic), cuando huele el gol se vuelve más rápido, más preciso, más jugador. Y, en racha, su nivel de eficacia puede ser del todo inexplicable. Admiro su personalidad porque es muy difícil meterse en este nivel con tan pocos recursos para asociarse, para jugar.

Un diumenge qualsevol

Els arbres, col.locats en fileres verticals a amdues bandes de la riera, torcen els seus troncs cap al centre del carrer donant la benvinguda als passejants que, per contra, no saben agrair el gest i es dediquen, els més agosarats, a mirar els aparadors de les botigues. La resta es fixa en un terra asfaltat dues vegades per la ineptitud (o cara dura) d'uns polítics que no tenen cap objectiu que no sigui mantenir el càrrec. Hi ha un gos que es baralla amb una pilona fugisera que, ara surt, ara s´amaga. El seu amo s'interesa més per les cames d'una noia a qui ja ha vist vàries vegades asseguda al a terrassa d'un bar. El cambrer, pantalons de pinces negres i camisa blanca, acaba de sortir, tot enclenxinat, amb un tallat fumejant que acabarà ofegat dins un got amb glaçons. Dues mares que acaben d'abandonar la joventut i han iniciat el camí cap a la maduresa xerren sobre l'escola dels seus fills, que es barallen de forma inocent sense perdre el riure i, evidentment, sense saber que, al dia següent, els tocarà tornar a enfrontar-se a la professora de matemàtiques. Els nens, afortunadament, no veuen més enllà del seu present immediat. Quan ho fan, deixen de ser nens. Dos avis se'ls miren amb ulls de com 'passa el temps Miquel ens hem fet grans'. Els avui nens demà seran avis i la jove de les cames es casarà amb l'amo del gos perquè als arbres, tot i que ningú els faci cas, continuin saludant amb alegria els seus veïns de ciutat.

Belfast

Belfast, com a ciutat, no és gran cosa. Si no fos perquè no m'esperava res espectacular, hauria tingut una gran decepció. El City Hall és un edifici imponent que celebra aquest any el seu centenari i que està rodejat d'un jardinet on els 'british posh' menjen l'entrepanet tot esperant que se'ls faci l'hora de tornar enlloc. El dia, assolellat, acompanyava. El seu centre el constitueix una avinguda d'edificis enormes que han vist com els paràsits de les marques de roba internacionals han envait els seus baixos. Darrera aquesta avinguda, els pubs més antics de la ciutat proven de fer-se veure amb cartells on exhibeixen, com si de mides es tractes, l'antiguitat de cada un d'ells. No n'hi ha cap que obrís abans que el Crown Liquor Saloon Bar (1826), al carrer Great Victoria. Es tracta d'una atracció turística més de Belfast. Els seus reservats i la seva decoració impacten, tot i que no es tracta del clàssic pub irlandès. Els murals són, però, l'atracció turística més cèlebre de la capital nordirlandesa. Els tenim de tots els gustos i colors. A l'est, els del bàndol unionista; a l'oest, els del bàndol irlandès, on no hi falta Bobby Sands, les banderes palestines i, fins i tot, les estelades.
Però res de tot això paga la pena. Si que ho fa, en canvi, els tres adolescents, que, en veure'ns perduts entre la gentada, ens van ajudar a trobar el que, amb la guia i la nostra intuicio, no vam saber trobar. També ho fa respirar l'aire que envolta els barris humils on trobem els murals, així com mirar la cara dels nens a qui els queda molt lluny i, a l'hora, molt aprop la violència que s'hi va viure no fa tant als carrers on ara passejen els seus somriures inocents. Tambe paga la pena veure com un noi es cola a la conversa que manteníem al voltant d'unes pintes de Guinness i ens explica que va disfrutar veient com Anglaterra va caure eliminat del passat Mundial de futbol. El totxo, les botigues, les pintes, les pintures i els aparadors no són res. Són els ulls i la riquesa moral de la gent de Belfast els qui la fan especial.

Les ostres del McDonald's

La guia es una eina imprescindible per un guiri que vol deixar de ser-ho. A vegades, però, l'amistat que es crea entre el llibre i tu a mida que avança el viatge -ambdós tenen la mateixa data de caducitat-, es posa a prova amb certs moments de crisi, de desconfiança mútua en els que estriparies cada pàgina i les faries volar per les finestres del Ford Fiesta tot buscant, desesperadament i durant tres hores, el paradís de les ostres perdudes.
Dilluns vam ser a Dublin, una ciutat que, segons la 'meva amiga', s'asembla a Barcelona. Segurament, l'autor només ha vist Barcelona desde l'aire, volant de Madrid cap a la capital irlandesa. Comparar ambdues ciutats es comparar el cinema de Santiago Segura amb el de Woody Allen. Dublin seria Segura; Allen, Barcelona. Dublin es una ciutat-botiga que també xuleja dels edificis georgians que les famílies riques es van vendre perquè s'instalessin oficines d'empreses els amos de les quals aparquen els seus cotxes de luxe davant la porta. També hi ha la Guinness, evidentment. Doncs bé, cansats de Dublin vam consultar a la secció 'els voltants de Dublin' de la nostra guia per trobar un poble al nord, proper a l'aeroport que poc després haviem de visitar per recollir els meus pares, de visita a Irlanda. El poble en qüestio ofereix als seus visitants carrers estrets i empinats plens de restaurants on es poden degustar les millors ostres de la costa est d'Irlanda, entre d'altres tipus de closques. Tot molt maco si no fos perquè és impossible arribar-hi. A tres quarts de sis vam agafar el cotxe a Dublin i a tres quarts de nou encara donavem voltes a les rotondes que algun graciós havia col.locat cada cent metres en un laberint al nord de la capital irlandesa. Desesperats, vam decidir oblidar les ostres i buscar un pub per ofegar la mala llet. Tampoc. Nomes polígons industrials i més rotondes. Carreteres sense sentit que feien perdre el nord, el sud, l'est i l'oest. Marxa enrera i cap a l'aeroport. Però com? Era impossible saber on erem, fins que, després de molt voltar i buidar mig dipòsit del Fiesta, el vam trobar. A l'aeroport internacional de Dublin, tot i el seu prefix, segueixen estríctament l'horari irlandès, una norma que ens va estar a punt de deixar sense sopar. Però Estats Units, com sempre, va voler salvar-nos com si fossim un pais dictatorial i musulmà i ens va donar la meravellosa oportunitat de tastar la 'cheese-burguer' doble amb patates i coca-cola. Des d'aquell moment, ostres s'escriu amb M, amb M de McDonald's.

U2

Curiosa nit, la de dissabte. Durant els dies previs vam trobar a la ciutat diversos cartells on s'anunciava el concert d'un grup escocés anomenat Joshua Tree. La seva imatge, idèntica a la dels components d'U2, ens va cridar l'atenció i vam decidir donar-los una oportunitat. Ens vam presentar a quarts de nou del vespre a la Casbah, un pub decorat integrament amb fotografies i pòsters de músics que van fer l'agost als 60 i 70, tot i que els propietaris dels seus drets d'autor el continuen fent amb repetitives recopilacions. Dins del bar s'escoltaven dues fonts musicals alhora: la de les proves que feien els Joshua Tree, amagats darrera una cortina de fusta que no deixava veure l'escenari, i la del fil musical del mateix pub. La nostra voluntat d'adaptar-nos als horaris irlandesos, molt similars als de la resta d'Europa sense tenir en compte l'estat espanyol i algunes zones d'Itàlia, ens va continuar fent la guitza. Vam haver d'esperar ben bé una hora i mitja perquè comencés el concert. Letterkenny no és una ciutat turística. Tothom que ve a la República d'Irlanda l'acabes trobant a Dublin, Galway o Cork, principalment. I això fa que nits com la de dissabte siguin especials. L'ambient que vam viure va ser, imaginem, el d'un típic dissabte en un pub irlandés on hi toca un succedani del grup més internacional que ha donat Eire. A mida que les pintes de Guinness es descolorien i s'hi podia veure a traves d'elles, la pista de ball es feia menys transitable. Si algun productor es mostrés interesat en fer la recopilació definitva dels U2, hauria de parlar directament amb Joshua Tree. No en va faltar cap. La interpretació, molt bona; la imitació, excel.lent. I com que la interpretació perd terreny en l'escala de valors del meloman a mida que avança la nit, i la imitació deixa de ser-ho per convertir-se en autenticitat quan l'alcohol arriba al corrent sanguini, ens va semblar que, veritablement, erem dels pocs afortunats que, en un poble perdut d'Irlanda on els U2 havien fet escala improvisada, estàvem vivint una nit única... i, aixo segur, impossible d'oblidar.

Guinness

Alguna cosa té la Guinness que no ens volen explicar. Ho havia notat abans al Molly Mallones, a Mataró, però ho he acabat de verificar a Letterkenny. Tot el glamour que tenen els pubs irlandesos, amb les seves decoracions fastuoses i a la vegada senzilles, el perden amb el comportament de la seva clientela. Tot i que, com sempre, el glamour va per barris. De fet, el nostre primer contacte amb un pub no va poder ser millor. Vam entrar al Central Bar, un pub dels molts que podem trobar a la ja nostra ciutat. No em vaig acabar d'entendre amb el cambrer i un amable client de seguida va sortir al pas per ajudar-nos. Tot i que la comanda era d'una pinta de Guinness i una altra de Tennent's, el cambrer va posar una tercera d'una marca, ara per ara, irreproduible (espero que d'aqui a una setmana la pugui reproduir). Però la sorpresa va venir quan, en el moment de pagar, l'amable client no m'ho va permetre i va fer-se, religiosament, catòlicament religiós, amb el preu de les tres cerveses, tot i que jo només n'havia demanat dues. La meva primera pinta irlandesa em va sortir de franc. El millor de tot, però, va arribar quan vaig haver d'anar a 'take a lik', o sigui, fer un riu. Vaig coincidir amb un dels amics que també probava de buidar la bufeta. Tant bon punt ho va aconseguir, em va saludar efusivament donant-me la mà. Molt desagradable. Després em va fer una palmadeta a l'esquena amb la mateixa mà i em va dirigir unes paraules ininteligibles que, tot i que hagués tingut nivell de traductor, no hagués entès. La Guinness te aixó, emborratxa. Ara caldrà descobrir si aquest estat etílic al qual arriben els irlandesos es a causa de la cervesa en si o de la quantitat que beuen. També podria ser que fos una barreja de les dues.

Irlanda (12/8/06)

Arribem a Irlanda dijous passat. La prèvia al vol va ser una mica moguda degut als detinguts a Londres, però finalment no ens va afectar gens perquè vam volar directament a Belfast. Després d'uns petits problemes amb el lloguer del cotxe, va començar l'aventura. De nit i plovent encara és més difícil acostumar-se a conduir per l'esquerra. Però aquest primer trajecte de Belfast a Letterkenny, d'uns 150 quilometres, va servir de plà de xoc perquè, al dia següent, ja amb la llum del sol com a tercer passatger del Ford Fiesta, m'acostumés a mirar a la dreta cada vegada que havia d'envair una rotonda, una opció d'arquitectura vial que a Irlanda, pel que hem vist fins ara, ha convertit els semàfors en una espècie en extinció.
Tornant a l'aeroport, quan vam haver sortit, si no fos perquè, com he explicat abans, es condueix per l'esquerra, plovia i feia fred, no ens haguèssim adonat que erem a Irlanda. Dos cotxes disfressats de 'To fast to furious' feien zigazaga davant nostre. I nosaltres que creiem que el tunning era un tret característic de les carreteres espanyoles, al mateix nivell que el toro... Que poc hem viatjat! Doncs bé, a Irlanda, com a mínim al comtat de Donegal, que és on ens trobem vivint, a Letterkenny, els cotxes tunejats arriben com la pluja, desde totes bandes i sense avisar.

Poesia robada

M'han impressionat aquests versos escrits al blog d'en Cinto Amat i m'he permés copiar-los al meu blog. Espero que sigui cap molèstia.



Per sortir de la zona pressionada
em cal driblar la sort, prendre la bola,
obrir l’espai amb una finta sola,
buscar el company que espera la passada,
alçar la mà i fer córrer la mirada
i trobar el lloc precís per on rodola
la bimba que m’empeny i m’agombola,
fins rematar l’instint de la jugada.
Tot és immens, distint, si marco el gol:
per uns instants s’atura el temps i el joc,
se m’abraça la sort, únic i sol,
com transportat pel vent d’un altre lloc,
i em sento així més fort que qualsevol
mentre l’orgasme em pren a poc a poc.

Blanc (3)

I Així va morir el temps. Entre somnis coloristes i llunyans, Shaid assolia dies, setmanes i mesos, acompanyat del seus germans i de la seva mare, que rebia, de tant en tant, diners del seu marit, que feia dos anys que havia traslladat el seu cos a Espanya, però havia deixat lànima a Yahira. Shaid creixia en el temps, molt poc en l’espai, i la samarreta que va rebre del cel encara el vestia, com una segona pell. Els matins, les tardes que fluien en el seu món marró se les passava viatjant i buscant dins seu la raó de la seva vida, el sentit de la seva existencia, el perquè del seu destí. Shaid recollia les pedres del terra i les llançava lluny, esperant que algú les hi retornés amb una resposta que mai no arribava. Però la pols acabava cobrint les pedres i la seva imaginació. Fins que un matí, després que el sol l’arranqués de la boirina dels seus somnis i adolorit encara pel tacte dels seus osos amb el terra, només apaivegats per un matalàs que, com el seu món, s’havia tornat marró, va tornar a sentir aquell neguit que, perdut en el subconscient, havia oblidat.

Negre (2)

El blau i el grana el conduien en secret, de nit, cap a escales de ciment, pasadizos plens de gent que es movia nerviosa, vestida amb els mateixos colors d’aquella samarreta. Ell volia anar més enllà, volia, en la seva imaginació, deixar enrera el moviment, la multitud, les escales i els pasadizos, però la monocromia del seu voltant no el deixaven, li impedien fugir del marró, del blau i del grana. En Shaid, amb els seus ulls negres, mai havia vist res que el fes sentir viu, que li fregués l’ànima com aquells colors, seduint-lo fins a convertir aquella samarreta, caiguda del cel, en un tresor, el seu tresor, allò pel qual valia la pena malviure en un món marró. El blau i el grana l’havien posseït, fent d’en Shaid un ànima ennegrida per una samarreta, els seus colors, que s’havien convertit en una droga sense la qual no podia viure. De nit, quan fins i tot el silenci callava, la imatge dels pasadissos, ciment i moviment en blau i grana tornaven a colpejar els seus somnis, cada vespre, cada nit, cada matinada. El que en un principi eren somnis, después es van convertir en pensaments, fins arribar a transformar aquells pensaments en una obsesió.

Colors (1)

Shaid Brahil lluitava per cada segon de vida. A Yahira, un poble de cases de fang construides anàrquicament, on, cada cop que hi plovia, es passaven un mes sense sostre. La única cosa positiva era que, també aproximadament durant un mes, no passaven sed. La gana, però, era una altra cosa. En un país on la sorra i la pols eren el condiment de tots els àpats, un cada dos dies amb molta sort, en Shaid, per força, havia de ser esquifit. Devia aixecar més d’un metre del terra i tenia deu anys. Per aquesta raó, quan li preguntaven l’edat, sempre es posava d’esquena i mostrava el dorsal de la samarreta que, no recordava quan, li havia caigut del cel. De fet, aquest era el seu primer record, el moment en què un senyor de rostre pàlid, li va llençar des d’una furgoneta, fent-lo caure a terra. Desde la sorra va aixecar el cap, i, amb els ulls confossos, va donar les gràcies a aquell home, que li va tornar la mirada, somrient. En un món marró, la lluentor del blau i del grana li van segrestar el cor.