Guinness

Alguna cosa té la Guinness que no ens volen explicar. Ho havia notat abans al Molly Mallones, a Mataró, però ho he acabat de verificar a Letterkenny. Tot el glamour que tenen els pubs irlandesos, amb les seves decoracions fastuoses i a la vegada senzilles, el perden amb el comportament de la seva clientela. Tot i que, com sempre, el glamour va per barris. De fet, el nostre primer contacte amb un pub no va poder ser millor. Vam entrar al Central Bar, un pub dels molts que podem trobar a la ja nostra ciutat. No em vaig acabar d'entendre amb el cambrer i un amable client de seguida va sortir al pas per ajudar-nos. Tot i que la comanda era d'una pinta de Guinness i una altra de Tennent's, el cambrer va posar una tercera d'una marca, ara per ara, irreproduible (espero que d'aqui a una setmana la pugui reproduir). Però la sorpresa va venir quan, en el moment de pagar, l'amable client no m'ho va permetre i va fer-se, religiosament, catòlicament religiós, amb el preu de les tres cerveses, tot i que jo només n'havia demanat dues. La meva primera pinta irlandesa em va sortir de franc. El millor de tot, però, va arribar quan vaig haver d'anar a 'take a lik', o sigui, fer un riu. Vaig coincidir amb un dels amics que també probava de buidar la bufeta. Tant bon punt ho va aconseguir, em va saludar efusivament donant-me la mà. Molt desagradable. Després em va fer una palmadeta a l'esquena amb la mateixa mà i em va dirigir unes paraules ininteligibles que, tot i que hagués tingut nivell de traductor, no hagués entès. La Guinness te aixó, emborratxa. Ara caldrà descobrir si aquest estat etílic al qual arriben els irlandesos es a causa de la cervesa en si o de la quantitat que beuen. També podria ser que fos una barreja de les dues.