Un sistema aniquilador de voluntats

El capitalisme és un sistema econòmic que premia la obtenció de diners per sobre de la obtenció de felicitat. Quan això passa, el silogisme és fàcil: diners és igual a felicitat. Perquè, en definitiva, l'home només és feliç si és feliç. Què vull dir? Que l'objectiu últim de l'home és la felicitat. Com es troba? Això ja depèn de cadascú, però, en el món en que vivim, sembla que cada vegada més aquesta felicitat és tradueix en tenir més diners. Doncs no. No anem bé. Les empreses es compren i es venen sense saber què venen, només pel fet d'ampliar els beneficis de l'empresa compradora. Si pel camí se'n van al carrer 1.000, 2.000 o 10.000 persones, res no importa. Si el màxim responsable d'una empresa no coneix els seus treballadors, ho tindrà molt fàcil per fer-los fora. Si els conegués, com a mínim, hauria de donar la cara. Aquest és el sistema en què vivim. Som gent anònima que només servim per produir. El què no importa. El que importa és que aquesta mà d'obra aconsegueixi un producte el suficientment atractiu com perquè els mateixos borregos que produeixen, comprin. Un peix que es mossega la cua. Quatre manen, quatre-cents treballen. Quatre obtenen beneficis, quatre-cents obtenen el suficient com perquè aquests beneficis segueixin existint. Però aquest sistema arribarà al seu final. Està arribant. En el moment en que el treballador ja no guanyi suficient, per l'avaricia de l'empresari, que l'ofega fins a les últimes conseqüències, i no pugui consumir, les empreses afectades tancaran, amb la conseqüent suma de més gent que no podrà consumir els productes que ells mateixos produeixen. Els empresaris no se n'adonen que donant deu euros menys als seus treballadors estan tirant pedres a la seva teulada. Si jo produeixo rodes i no guanyo suficient per comprar-me un cotxe ningú no comprarà les rodes. Aquest sistema pervers on la massa està enganyada per una falsa riquesa desapareixerà. Que ho faci aviat. Espero poder veure-ho. La norma hauria de ser que cada cap conegués tots els seus treballadors. Si no és així, això no funciona. Alguna cosa no va bé quan en aquest món hi ha gent morint-se de gana i n'hi ha d'altra que no sap en què gastar-se els diners. Si tots som persones, això és inhumà. Potser, el millor que li podria passar a aquest món és que l'ésser humà deixés d'existír. Segur que la naturalesa, com a mínim, ho agrairia.

Solitud

"Sputnik, mi amor" (Haruki Murakami, 2002)

"¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unas de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando? Me tumbé de espaldas sobre una piedra plana, alcé la vista hacia el cielo y pensé en la multitud de satélites artificiales que debían de estar girando alrededor de la tierra. El horizonte aún estaba ribeteado de una pálida luz, pero en aquel cielo teñido de un profundo color vino empezaban a brillar ya las estrellas. Busqué en él la luz de los satélites. Pero aún había demasiada claridad para que pudieran apreciarse a simple vista. Las estrellas visibles permanecían inmóviles, cada una en su lugar, como clavadas en el cielo. Cerrés los ojos, agucé el oído y pensé en los descendientes del Sputnik que cruzaban el firmamento teniendo como único vínculo la gravedad de la tierra. Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repente se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa".

Sobren més paraules.

Doble B (Brutal Ballantine's)

Flipeu amb aquest video que he trobat! Del 1998! Sí, encara que no ho sembli és Kase.O, però amb deu anys menys. Acollonant! Bueno, disfruteu de les rimes, de la cançó i del seu flow. Kaos en estat pur.


http://es.youtube.com/watch?v=1f3CJz1J7qg&NR=1

Només queden 17 dies!

Ja queda menys. Bojos del rap, "soy Kase el micrófono, rimando con la 'o'" arriba el 8 de març a Razzmatazz. "Puro rap, como siempre se ha hecho, es inútil empezar la casa por el techo".

Una mostra:
http://www.youtube.com/watch?v=pZ-pF9vshp4

La puta fusió

Em cago en la fusió. Tot és fusió. Actualment només pots triomfar a la música si fusiones. Rap amb flamenc, house amb rock, samba amb pop, la qüestió és fusionar, unir, barrejar. La qualitat no importa perquè si aconsegueixes que soni bé, ja hi tens molt guanyat. Experimentar, fer servir les lleis de la química per crear cançons que agraden a progres i modernets d'ulleres de pasta ampla. Aneu a cagar tots. Reivindico la puresa, les arrels de tots els estils, la música de qualitat sense influències de cap tipus, sonant al ritme que marquen les seves lleis, els seus propis codis. Si escolto rap, no vull que, sense avisar, una guitarra elèctrica es carregui una bona rima. Si gaudeixo del rock 'n roll, que el bateria no em dediqui un 'solo' a ritme de jazz. Vull disfrutar de l'esència, sense branques que no em deixin veure el tronc. Crear un estil està reservat a genis com Dire Straits, Beatles o Ramones. Reivindico a Bruce Springsteen, a Nirvana, fins i tot als Beach Boys. Tots ells autèntics, purs, fidels a la seva música.