La puta fusió

Em cago en la fusió. Tot és fusió. Actualment només pots triomfar a la música si fusiones. Rap amb flamenc, house amb rock, samba amb pop, la qüestió és fusionar, unir, barrejar. La qualitat no importa perquè si aconsegueixes que soni bé, ja hi tens molt guanyat. Experimentar, fer servir les lleis de la química per crear cançons que agraden a progres i modernets d'ulleres de pasta ampla. Aneu a cagar tots. Reivindico la puresa, les arrels de tots els estils, la música de qualitat sense influències de cap tipus, sonant al ritme que marquen les seves lleis, els seus propis codis. Si escolto rap, no vull que, sense avisar, una guitarra elèctrica es carregui una bona rima. Si gaudeixo del rock 'n roll, que el bateria no em dediqui un 'solo' a ritme de jazz. Vull disfrutar de l'esència, sense branques que no em deixin veure el tronc. Crear un estil està reservat a genis com Dire Straits, Beatles o Ramones. Reivindico a Bruce Springsteen, a Nirvana, fins i tot als Beach Boys. Tots ells autèntics, purs, fidels a la seva música.