Descripció de la hipocresia

Em llevo a les nou. Abans de començar a fer l'esmorzar, deixo que en Cuní em desperti amb les seves frases inacabables. Parlen de la marihuana, dels seus efectes terapèutics pels malalts de càncer, entre d'altres malalties que provoquen dolors intensos als qui les pateixen. Com a medicina es pot permetre, com a oci no. S'ha de prendre en pastilles, mai fumada. Diuen. Els experts convidats són grans coneixedors de la matèria (no sé si alguna vegada s'han fumat un porro) i estan convençuts, la majoria, que aquesta herba pot servir d'ajuda en alguns casos. Tots fan els seus discursos sempre desde l'òptica del qui es creu que poseeix la veritat absoluta. Les drogues són dolentes, molt.
Marxo de casa, em poso la ràdio i començo el trajecte amb moto fins a la feina. Una de les col.laboradores del Basté ha preparat un reportatge sobre un local de Sabadell especialitzat en 'xupitos'. En tenen més de 1.000 i cada nit en serveixen prop de 500. Asseguren que la gent els prova de tota mena, que se'n poden veure més de sis una sola nit. Que l'estat amb què surten del local es, com a mínim, dubtós. L'alcohol és una droga divertida, social, permesa.

La teoria de la insostenibilitat

L'home ha de desaparéixer de la terra. Aquesta és la única sol.lució perquè la terra segueixi girant. Quan més temps estigui la humanitat instal.lada al planeta, pitjor pel planeta. El progrés és incompatible amb l'ecologia per la senzilla raó que el món té un límit. O parem el progrés o el món s'acaba. Així que, una de dues: parem i ens instal.lem en el creixement zero, o això s'acaba. Hem de triar. El que no pot ser és seguir creixent demogràficament, industrialment, econòmicament, energèticament... i pretendre que sigui de forma sostenible. Això és impossible. Per aquesta raó, crec en l'antiecologisme. Si jo, amb els meu comportament diari, puc contribuir a allargar l'espècie humana, què no poden fer els nostres polítics? Com se'ns pot demanar que no ens banyem, que reciclem, que ens comportem ecologicament i, a la vegada, qui mana permet que es segueixi construint indiscriminadament, amb tot el que això comporta a nivell energètic, o malvaratant l'aigua amb canonades fetes malbé. Ja n'hi ha prou. Si ells no fan res, jo tampoc. N'estic fins els collons que sempre els més dèbils haguem de solucionar-ho tot. Que hi ha contaminació, tothom a 80 per hora; que la pirateria és dolenta i malèfica, cànon pels CDs pirata. Doncs no, jo em planto. Ni estalviaré aigua, ni reciclaré ni faré res que em roti. Si la terra se'ns gira en contra, millor. Serà la manera que la natura conservi la seva vida. Amb l'home és impossible. D'altra banda, una raça que és capaç d'aniquilar-se a si mateixa per una forma d'intercanvi que ella mateixa ha inventat, no mereix viure. Sap greu que les bones persones hagin de pagar els plats trencats, però ja se sap, sempre paguen justos per pecadors.

Es lo que pasa, mi grupo arrasa

Dissabte passat vaig conèixer els Violadores del Verso. El grup va oferir aquella nit un concert a la sala Razzmatazz. Sense publicitat, només la web de la sala i la del propi grup l'anunciaven. Divuit dies abans ja s'havien esgotat totes les entrades. És la prova definitiva que el rap està agafant una embranzida que el farà, amb el temps, situar-se a nivells d'altres tipus de música més comercial. Sobretot perquè el públic massiu és adolescent i, entre aquest sector, aquesta música està guanyant adeptes a gran velocitat. De fet, mentre a la sala 1, amb una capacitat per a 2.000 persones, no hi cabia ni una agulla mentre els saragossans escupien rimes, a la sala 3 hi tocava Medina Azahara, amb el seu rock aflamencat, per a poc menys de 500. Alguna cosa passa. Modes? No ho crec, però ho veurem amb el temps.
El concert va ser brutal, però també ho va ser el fet de poder conèixer a Lírico, Hate, Rumba i Kase.O personalment. Mitjançant el Ramon, el seu representant, a qui vaig contactar telefònicament, vam estar veient les proves de so que els quatre, amb els Falsalarma barcelonins, la gran sorpresa del concert, van estar fent sobre les cinc de la tarda, unes tres hores abans del concert. L'Adri, el Sergio i jo vam abandonar la calçotada que s'estava celebrant a Birraugusta, vam agafar el cotxe i, patint per saber si ens rebrien amb simpatia o amb fredor, ens vam plantar al Razzmatazz. Allà vaig trucar el Ramon, va sortir a rebre'ns i ens va fer passar dins. Vam entrar dins una sala on estaven preparant berenar per quan acabessin de fer les proves de so. El primer contacte va ser amb Hate, que va abandonar l'escenari per agafar una cervesa de llauna de la nevera. Va creuar per davant nostre. Com que les proves s'allargaven i els Violadores no apareixien, el Ramon ens va deixar passar a la sala del concert. Primer regal. Allà vam veure com assajaven el 'Vete a casa' amb els convidats barcelonins. I allà en Sergio es va fer un parell de 'verds'. Un cop van acabar, els vam seguir cap a la zona de picnic. Allà ens els va presentar formalment el seu representant. I les sensaciones van ser inmillorables. No acostumo a idolatrar ningú, però va ser emocionant conèixer personalment algú de qui has escoltat les seves rimes desde fa tants anys. Va ser divertit fumar-se un altre 'verd' amb el Lírico, i que el Kase.O ens oferís tres cerveses. Gent normal, gent com nosaltres. Sense egos, sense aires de superioritat. Tot el contrari. No tenien perquè atendre'ns, però ho van fer. I el millor de tot va ser la normalitat total de la trobada, com si els haguessin anat a veure tres amics de Barcelona. Ens van explicar com seria el concert, algunes coses més. Tenia mil preguntes a fer, però, evidentment, no en vaig fer ni el deu per cent. És igual. La qüestió és que vam disfrutar d'una conversa amb el millor grup de rap espanyol, gent coherent amb les seves lletres. Gent allunyada dels focus gratuïts. Rapers que han crescut enganxats a un micròfon que els ha fet grans en tamany i qualitat, però no en divisme. El concert, per cert, impressionant. Potser en parlaré més endavant.

Peu de foto: Kase.O i la resta del grup fora de l'escenari, escoltant com sona la seva música desde la zona del públic.

Vivir para contarlo es la ley

De moment, penjo la foto. Més tard, parlaré del concert i, sobretot, de la nostra trobada amb ells. Per ordre, d'esquerra a dreta, Sergio Pujante, Lírico, Adrix, Hate, Kase O i Sanantheone. Impressionant.

La connexió amb el passat

No sóc dels que m'agrada veure runes. Ni entenc la gent que s'emociona tocant pedres que pertanyen a èpoques passades. Mai no ho he fet. M'agrada la història, pensar que, fa segles, els humans que ens precedeixen vivien de manera molt diferent a com ho fem ara, imaginar com devien vestir, menjar... Però no hi trobo res al fet de visitar l'Acròpolis. M'agrada perquè em sorprén que, fa tants anys, puguessin, amb moltes menys eines que nosaltres, aixecar construccions d'aquest tipus, però no pel fet que aquestes pedres em facin fer un viatge en el temps.
L'altre dia, però, bebent un whisky de 18 anys, crec que vaig arribar a entendre una mica el que els arqueòlegs poden sentir en descobrir plats romans. Tinc 30 anys i, en fa 18, en tenia 12. Llavors, encara ni existien els blogs com aquest. Divuit anys són molts i m'emociona el fet que, en aquell moment, estava assaborint un licor que s'havia començat a madurar quan jo, potser, em trobava a la platja jugant a fet i amagar. Va ser un viatge al passat, vaig assaborir els meus 12 anys de nou, sentint-me nen bebent una beguda d'homes. Aquesta mateixa experiència es pot tenir amb una ampolla de vi reserva o amb d'altres destilats que necessiten anys per arribar al seu punt àlgid. Potser aquell whisky em farà gaudir més intensament les pròximes visites a catedrals o ciutats romanes soterrades per la modernitat.

Un sistema aniquilador de voluntats

El capitalisme és un sistema econòmic que premia la obtenció de diners per sobre de la obtenció de felicitat. Quan això passa, el silogisme és fàcil: diners és igual a felicitat. Perquè, en definitiva, l'home només és feliç si és feliç. Què vull dir? Que l'objectiu últim de l'home és la felicitat. Com es troba? Això ja depèn de cadascú, però, en el món en que vivim, sembla que cada vegada més aquesta felicitat és tradueix en tenir més diners. Doncs no. No anem bé. Les empreses es compren i es venen sense saber què venen, només pel fet d'ampliar els beneficis de l'empresa compradora. Si pel camí se'n van al carrer 1.000, 2.000 o 10.000 persones, res no importa. Si el màxim responsable d'una empresa no coneix els seus treballadors, ho tindrà molt fàcil per fer-los fora. Si els conegués, com a mínim, hauria de donar la cara. Aquest és el sistema en què vivim. Som gent anònima que només servim per produir. El què no importa. El que importa és que aquesta mà d'obra aconsegueixi un producte el suficientment atractiu com perquè els mateixos borregos que produeixen, comprin. Un peix que es mossega la cua. Quatre manen, quatre-cents treballen. Quatre obtenen beneficis, quatre-cents obtenen el suficient com perquè aquests beneficis segueixin existint. Però aquest sistema arribarà al seu final. Està arribant. En el moment en que el treballador ja no guanyi suficient, per l'avaricia de l'empresari, que l'ofega fins a les últimes conseqüències, i no pugui consumir, les empreses afectades tancaran, amb la conseqüent suma de més gent que no podrà consumir els productes que ells mateixos produeixen. Els empresaris no se n'adonen que donant deu euros menys als seus treballadors estan tirant pedres a la seva teulada. Si jo produeixo rodes i no guanyo suficient per comprar-me un cotxe ningú no comprarà les rodes. Aquest sistema pervers on la massa està enganyada per una falsa riquesa desapareixerà. Que ho faci aviat. Espero poder veure-ho. La norma hauria de ser que cada cap conegués tots els seus treballadors. Si no és així, això no funciona. Alguna cosa no va bé quan en aquest món hi ha gent morint-se de gana i n'hi ha d'altra que no sap en què gastar-se els diners. Si tots som persones, això és inhumà. Potser, el millor que li podria passar a aquest món és que l'ésser humà deixés d'existír. Segur que la naturalesa, com a mínim, ho agrairia.

Solitud

"Sputnik, mi amor" (Haruki Murakami, 2002)

"¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unas de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando? Me tumbé de espaldas sobre una piedra plana, alcé la vista hacia el cielo y pensé en la multitud de satélites artificiales que debían de estar girando alrededor de la tierra. El horizonte aún estaba ribeteado de una pálida luz, pero en aquel cielo teñido de un profundo color vino empezaban a brillar ya las estrellas. Busqué en él la luz de los satélites. Pero aún había demasiada claridad para que pudieran apreciarse a simple vista. Las estrellas visibles permanecían inmóviles, cada una en su lugar, como clavadas en el cielo. Cerrés los ojos, agucé el oído y pensé en los descendientes del Sputnik que cruzaban el firmamento teniendo como único vínculo la gravedad de la tierra. Unos solitarios pedazos de metal en la negrura del espacio infinito que de repente se encontraban, se cruzaban y se separaban para siempre. Sin una palabra, sin una promesa".

Sobren més paraules.

Doble B (Brutal Ballantine's)

Flipeu amb aquest video que he trobat! Del 1998! Sí, encara que no ho sembli és Kase.O, però amb deu anys menys. Acollonant! Bueno, disfruteu de les rimes, de la cançó i del seu flow. Kaos en estat pur.


http://es.youtube.com/watch?v=1f3CJz1J7qg&NR=1

Només queden 17 dies!

Ja queda menys. Bojos del rap, "soy Kase el micrófono, rimando con la 'o'" arriba el 8 de març a Razzmatazz. "Puro rap, como siempre se ha hecho, es inútil empezar la casa por el techo".

Una mostra:
http://www.youtube.com/watch?v=pZ-pF9vshp4

La puta fusió

Em cago en la fusió. Tot és fusió. Actualment només pots triomfar a la música si fusiones. Rap amb flamenc, house amb rock, samba amb pop, la qüestió és fusionar, unir, barrejar. La qualitat no importa perquè si aconsegueixes que soni bé, ja hi tens molt guanyat. Experimentar, fer servir les lleis de la química per crear cançons que agraden a progres i modernets d'ulleres de pasta ampla. Aneu a cagar tots. Reivindico la puresa, les arrels de tots els estils, la música de qualitat sense influències de cap tipus, sonant al ritme que marquen les seves lleis, els seus propis codis. Si escolto rap, no vull que, sense avisar, una guitarra elèctrica es carregui una bona rima. Si gaudeixo del rock 'n roll, que el bateria no em dediqui un 'solo' a ritme de jazz. Vull disfrutar de l'esència, sense branques que no em deixin veure el tronc. Crear un estil està reservat a genis com Dire Straits, Beatles o Ramones. Reivindico a Bruce Springsteen, a Nirvana, fins i tot als Beach Boys. Tots ells autèntics, purs, fidels a la seva música.

Dilluns al sol... de La Masia

Per què cullons d'una vegada no ens plantem? Com és possible que, després del que va passar a Bilbao, el Barça ens faci estar tres hores esperant que aparegui Ronaldinho a La Masia. Tan difícil és emetre un comunicat explicant que el brasiler es quedarà al gimnàs, estalviant-nos perdre el temps. Darrera la tanca que separa el Camp Nou del carrer les càmeres de televisió, amb els seus trípodes, s'aplegaven per captar les imatges de Ronaldinho sortint a fer la seva particular pretemporada. A la mateixa hora, ell devia estar rient mentre li feien el massatge. El Barça no volia molestar el crack dilluns al matí, però uns vint periodistes es molestaven durant tres hores havent d'esperar al carrer. En canvi, cap a l'hora de dinar, un comunicat a la web oficial informa que el club ha organitzat un partidet amistós perquè el 'crack' agafi la forma abans de jugar amb el Vilarreal. I som-hi, tornem a córrer cap a la Ciutat Esportiva a amagar les derrotes a Bilbao i els nou punts que ens separen de Madrid. Ronaldinho "va portar el pes del partit", però no va fer cap gol. Esperem que dijous no porti el pes, ni el seu ni el de l'equip, però ajudi a guanyar. Per acabar-ho d'adobar, si algun innocent encara no ho havia anunciat a la ràdio sense por d'equivocar-se, el club emet un nou comunicat amb l'alta del jugador. Informació en comptagotes durant tot el dia perquè la gent estigui distreta i no tingui temps d'anar criticant l'equip. Si els grans estrategues de la directiva invertissin la mateixa energia a tornar a fer l'equip campió que a amagar les misèries d'aquesta temporada, les coses potser anirien millor. Com a mínim, el nostre color de cara ha millorat avui dilluns.

La maduresa del rap

L'afició al rap ha crescut. I això és indiscutible. Les descàrregues per internet d'aquest tipus de música són cada vegada superiors, l'últim àlbum de Violadores del Verso ha sigut el més venut durant vàries setmanes i els segells discogràfics com RAP Solo o Wahin Makinaciones -i d'altres que van apareixent- viuen cada vegada millor. A més, cada vegada més gent paga l'entrada per veure SFDK o Tote King en concert. Quina ha sigut la raó d'aquest creixement? Violadores del Verso, sense cap tipus de dubte, ha sigut una de les claus. El grup saragossà porta molts anys fent grans cançons, però Genios o Vicios y Virtudes no han tingut el públic que ha tingut Vivir para contarlo. El fet d'esperar cinc anys del seu últim disc a l'anterior també ha ajudat a fer més gran la llegenda. Però amb només un bon grup que produeixi bones cançons no n'hi ha prou per viure un 'boom' d'aquestes característiques. Crec que, a més, fan falta grups satèl.lits amb personalitat i identitat pròpia com per cidar l'atenció d'una quantitat de gent suficient com perquè la música rap tingui futur. La clau de tot plegat la tenen les noves generacions de joves que valoren com no ho han fet les generacions precedents aquest tipus de música. Sense prejudicis, amb contundència i segurs de sí mateixos, aquests joves estan portant el rap a quotes que, a l'Estat Espanyol, encara no s'havien viscut mai. Molt poca gent de 25 anys cap amunt, i molt menys de 30, escolten música rap. La majoria, ara, són adolescents que omplen concerts i sales i que, als seus MP3's, només hi tenen rimes dures i contundents. Però aquests acabaran tenint 30 anys i seguiran escoltant rap, desmentint que aquest tipus de música és exclusiva de la gent jove. Als meus 30 anys encara m'emociono escoltant 'Yo y mi ballantine's' o 'Máximo exponente'. Igual passarà amb tots els adolescents que ara descobreixen aquesta música. "No me tiembla la mano si tengo que empuñar y micro y poneros de mierda y de grasa hasta el puto culo...". Violadores del Verso es en lo que creo!

El Camp Nou

La millor afició del món. Quina gran mentida. M'imagino un turista anglès o japonès el dia del Barça-Racing assegut a lateral segona graderia. Sylvinho passa la pilota enrera, cap a Milito, i una part del públic comença a xiular. La cara d'aquest parell deu ser un poema. No entenen res. Giovani encara un defensa, marxa i prova el xut. Més xiulets. De psiquiàtric. L'estadi no és ni un teatre. A un teatre no es xiula si no t'agrada com l'actor interpreta el seu paper. Com a molt, quan acaba l'obra, s'aixeca un de la cadira sense aplaudir i se'n va cap a casa. Però en quin cap hi cap xiular un jugador del teu propi equip. Però si és greu fer-ho amb qualsevol futbolista que defensi els colors del teu equip, encara ho és més fer-ho amb un noi de 18 anys que acaba d'arribar al primer equip i a qui estem exigint com si es tractés d'un veterà. El mexicà no es mereix aquest tracte per part del Camp Nou. Ningú no s'ho mereix, però molt menys algú que està començant. Què volen? Enfonsar-lo? A quin nivell de demència estem arribant? Estem cremant jugadors que no porten ni deu partits amb el primer equip. Falta una renovació urgent del soci. Al camp s'hi ha d'anar a passar-ho bé, no a renegar dels teus. A animar, no a desanimar. Ja n'hi ha prou de puro i ràdio. Que els avis que només pensen en xiular es fumin un bon porro i potser se'ls passarà la tonteria. I si no és així, que deixin els carnets als seus néts. Potser aquests es prendran unes cerveses abans d'entrar i cridaran amb força el nom del seu club. Si fa falta, que els mateixos néts els paguin el 'pay per view'. Renovem aquest parc de dinosaures xiuladors. Si el Camp Nou, en comptes de xiular, s'estigués noranta minuts corejant el nom del Barça, aquest club segur que tindria al museu moltes més Copes d'Europa. M'imagino el potencial blaugrana amb una afició com la del Liverpool o la del Sevilla. Seriem imparables. Visca el Barça! En la victòria i en la derrota!